Desconnexió neuronal

Després de tants anys perdent temps en intentar comprendre el comportament de moltes persones m'he donat per vençuda. Al principi encara m'emprenyava per certes actituds que m'afectaven directament. Intentava trobar el motiu a tot, quan dic tot és tot. Psicològicament era una fatiga constant.

Ara he assumit que l'educació ho és tot, i que tot i estar al mig del segle XXI seguim repetint les mateixes errades des de fa dècades: estem creant monstres que no saben gestionar les seves emocions. I els nens i nenes es fan grans i amb el pas dels anys és encara més insuportable.

El temps avança, la societat no tant: tot i haver crescut, nombroses persones tenen la capacitat d'enraonar d'un tap de suro. No intenteu mantenir una conversa adulta amb aquests, no han evolucionat pas i l'única cosa que us aportaran és la plena consciència de que la humanitat és un cas perdut.

Millor dediquem la nostra vida a les persones valuoses. A la resta? Indiferència i somriures, cada cop us serà més fàcil i no necessitareu taps a les orelles. 

Fins aviat, preciosos...

Créixer

Aquesta cosa tan petita sóc jo fa uns 27 anys aproximadament. Quina nostàlgia per aquells temps, oi? No necessitàvem gran cosa.

Després de les vacances m'he posat a reflexionar sobre la vida, sobretot quan vaig tornar del poble on em vaig criar i on fa més de 10 anys que ja no hi visc. Jo, que des dels 18 he viscut en ciutats cada cop més grans, buscant la meva identitat, buscant el desenvolupar-me i créixer com a persona, cada cop que hi torno al poble em sento estrangera.

Els meus companys de la primària, de l'institut, o bé s'han comprat una casa, s'han casat i fins i tot alguns, tenen fills. No ho critico sinó que ja m'és impossible de comprendre. Per sobre de tot he prioritzat el treball i les oportunitats, cosa que un poblet de poc més de 12.000 habitants no m'hauria donat mai.

És estrany tornar-hi de tant en tant i veure que la majoria de les noies de la teva edat s'han casat, totes ensenyen orgulloses els seus vestits blancs al Facebook (totes semblen fotocòpies les unes de les altres, només s'hi ven el mateix vestit ara?). Amb els amics més pròxims sempre parlem d'aquesta pressa en créixer com s'hi tothom s'hagués tornat boig!

Però i si els bojos som nosaltres? Encara vivim en pisos de lloguer, sense possibilitat de pensar en res més que en treballar per poder viure modestament i fer algun viatge de tant en tant. Clar, les coses no valen el mateix a un poblet que a les ciutats.

Boja o no, el que sí sé és que no em ve de gust encara ni formar famílies ni lligar-me de per vida a una hipoteca, encara queden alguns anys per accelerar per la carretera.

Bon inici de la tardor, neuròtics.

Tornada

Sóc un gran desastre, no ho negaré pas. Sempre m'ha agradat pensar, sentir, escriure; el fet de plasmar en paraules el que em passa per la ment m'allibera. Però suposo que tots heu tingut en algun moment de la vostra vida la sensació que us heu deixat perdre, que tant fa el que passi, i tot allò que us agrada queda oblidat en un racó sense que se us remogui res per dins.

I així he estat, durant molt més temps del que m'hauria agradat fins que vaig reprendre de nou el camí que em feia feliç. Ha passat un any des del meu últim post i tot aquest temps es resumeix en: fer front situacions límit, plantar cara per fi, aprendre a valdre's per una mateixa, tornar a confiar en la resta, obrir-se de nou al món i gaudir del que la vida t'ha tornat a donar.

Ara, que per fi he assumit els meus fracassos i nous èxits, he vist clara la necessitat de tornar a escriure, de no abandonar mai allò que t'agrada senzillament per formar part d'una gran massa que només s'esforça en allò que li és remunerat. Això és important, però la part més creativa no s'ha de lapidar.

Sempre he sabut que tornaria, no sabia quan, o bé posava excuses amb que no tenia temps ni forces, però això ja no és cert del tot. El més bonic és tornar a tenir en ment nous projectes i recuperar els que han format part de tu durant anys.

Us havia trobat a faltar. I també a l'estiu.

Temps

El temps és relatiu, tot i que sé que fa molt de temps que no passo per aquí. Però per mi ha estat un sospir.

Quan tens el cap tan embotit de pensaments quasi no et queden hores del dia per parar-te a pensar què estàs fent amb la teva vida, si realment l'estàs aprofitant. Les persones marxen constantment, tot continua en moviment; per tant, l'única cosa realment important és què desitges tu.

Fa temps que vaig oblidar la por d'assumir riscos, però també feia temps que havia oblidat el fet d'assumir-los, fins fa unes setmanes. No sé què passarà a partir d'ara però el que sí sabia és que algunes situacions m'acabarien portant a una infelicitat absoluta en uns mesos o en uns anys, tant fa.

Respiro tranquil·la, per fi. No em fan dubtar els comentaris aburgesats del meu entorn que qüestionen les meves decisions. Per primera vegada en molt de temps espero impacient descobrir què em trobaré.

Quan deixem d'intentar arreglar coses que fa molt de temps que havien caigut a bocins hem donat el primer pas. Temps en tinc de sobra, però vida només una. No recordo qui em va dir això però li estic ben agraïda.

La bruixa ha tornat, neuròtics.

No som putes

He de felicitar a Michelle Obama, tot el valor que li manca al seu marit el té ella. La raó és senzilla: ha optat per no posar-se el vel en la seva visita a Aràbia Saudí. Evidentment no ha passat gaire temps abans que aquest país que "respecta tant els drets humans", se li hagi llençat al coll.

És més, quan la treuen a la seva televisió la difuminen amb una boira com si fos una ofensa, un objecte qualsevol, el pecat en persona.

Imatge treta de www.lasprovincias.es

Les dones no som putes pel simple fet de ser dones. Pel simple fet de ser dones no ve innat en nosaltres el pecat i la provocació, més aviat el pecat el té aquell qui mira amb desig. Els nostres cabells són innocents, macos i tenen dret a onejar lliures. Ens hem de cobrir de cap a peus perquè us provoquem? Que no veieu que ens fa fàstic la vostra mirada pudenta sobre el nostre cos? I la culpa és nostra?

Michelle Obama no havia de portar vel perquè ni és musulmana, ni és d'Aràbia Saudí; és més, no s'havia de posar el vel perquè no li venia de gust i punt.

El que farta és no poder acusar aquests hipòcrites fonamentalistes de malalts perquè llavors estàs ofenent la seva religió. Però ells sí que tenen tot el dret del món a voler imposar a qualsevol dona del món la seva obsessió mental. 

Però mentrestant els dirigents polítics internacionals es renten les mans davant els crims contra la humanitat que esdevenen allà cada dia. Se'n poden anar tots a la merda.

Ens veiem prompte, neuròtics i neuròtiques.

Per la llibertat d'expressió

Imatge treta de Charlie Hebdo

Una vida humana té més valor que una acció en nom de la suposada paraula d'un suposat Déu. Sigui quin sigui.

Ningú no callarà pas les nostres paraules. 

Descansin en pau.

Els vigílies de la nit

He estat absent molt de temps per un motiu justificat, que m'ha llevat hores de son i descans si li sumem que treballo 8 hores al dia. Alguns sabíeu, perquè vaig informar per aquí, que estava treballant en la meva novel·la. Doncs aquí la tinc:

Els vigílies de la nit és la primera part del que espero que sigui una trilogia de fantasia / ciència-ficció. La història està centrada a la Barcelona actual on allò inversemblant es barreja i camufla entre la normalitat on els misteris i conspiracions són més habituals del que sembla.

M'ha fet molta il·lusió escriure aquesta obra centrada en la meva ciutat d'acollida per la inspiració que m'ha donat. A l'enllaç podreu veure la sinopsi i el pròleg. Si esteu interessats/des el podeu comprar (jo no em faré pas rica) i sinó, la difusió us l'agrairia eternament.

Moltes gràcies pel suport i per tots els comentaris que sempre feu. 

Fins la propera, neuròtics i neuròtiques (ara serà més aviat!).

Nens? No, gràcies!

Sempre he cregut que la societat impulsa les dones a crear l'instint maternal. No portem a un malentès, és un fet científicament provat que hi existeix perquè així es garanteix que el nadó pugui sobreviure en la seva etapa més vulnerable.

El que sí que trobo que és forçat (i manipulat) és el fet que des de la joventut, la majoria de les dones ja s'imaginen com seran els seus fills, quants en tindran, quins noms els hi posaran, com serà la seva educació... Em sembla descontextualitzat. Em treu de polleguera. Senyoretes del món, voleu fer el favor de ser independents, de viure, de (re)crear-vos, i després ja vindrà tota la resta?

Reconec que jo tampoc no sóc un exemple a seguir. Quan els nens escridassen com animals faig mirades reprovatòries a tort i a dret. No m'agrada fer pallassades perquè riguin, ni tampoc posar veus estúpides. A mi em sembla perfecta aquesta norma de restaurants i d'hotels de no acceptar a menors. Jo, des de petita, fugia de les nines que semblaven nadons, no li veia el què. Quan havíem de fer fires solidàries de joguets era el primer que agafava per donar-ho. Imagineu-me.

Però no ens enganyem: la culpa és dels pares, si ells no estan educats tampoc no educaran bé els seus fills. No m'estranya que molts nens em rebenten l'oïda a tot arreu quan els seus pares no poden evitar parlar sense deixar-nos sords a tots en un radi de 100 metres. La pitjor experiència infantil la vaig patir en un tren que m'havia de portar 500 km enllà amb 5 nens a dins i amb els seus dèspotes pares.

I tot i això, està mal vist dir que no t'agraden els nens, aquestes mirades reprovatòries es tornen contra tu, com si fossis el dimoni! El que passa és que la majoria no veu que un nen és més que tenir-lo una hora per jugar, per això els agraden i et jutgen.

Això sí, si mai en tinc els meus sí que m'agradaran, com a tots, vaja. Però mentre no arribi aquest moment, sóc feliç amb la meva tranquil·litat.

Fins prompte, neuròtics i neuròtiques!

Guarir-se

Ella és forta perquè no necessita ningú per llepar-li les ferides, si cal ja prendrà agulla i fil entre les seves urpes per cosir-les. Mai no ha necessitat que s'apiadin d'ella perquè prefereix disculpar-se que no pas demanar permís.

Sempre camina decidida entre els vianants amb una habilitat impossible, evitant els xocs o el contacte físic massa estret amb els desconeguts. No li agrada pas sentir-se arraconada, és com si li faltés l'aire.

Té un somriure enlluernador. Com que és el seu signe més visible tothom la creu dolça i innocent; ha trigat molts anys en fabricar aquesta perfecta màscara que amaga les seves veritables intencions. És astuta, mai ningú no la veu venir fins que finalment ha marcat fondo els seus incisius. Llavors s'escolta un xiscle, però ella ja havia avisat abans d'atacar.

Quan ningú no la mira es sent alliberada. Sense ulls escrutadors al voltant es despulla per dins i per fora, sense complexos, sense romanços. Només a ell li permet observar-la tal i com és. Per fi ha trobat algú tan incoherent com ella. 

Tots dos comprenen la ira sobtada perquè es reflecteixen com en un mirall que s'acaba trencant i que amb molta cura, després tornen a reparar. Saben que el desig i l'amor són decisius en un món encara més incoherent que tots dos junts. Recolzats l'un sobre l'altre observen imatges de torres de fum i estels caiguts contra el terra.

L'un és per l'altre el que l'aigua fa amb la sorra que s'ha quedat presa en la pell humida. Per sort es podran guarir l'un a l'altre les ferides de l'esquena.

Bola de pèl

Diuen que res no és comparable a la mort d'una persona però jo ara noto que em falta un bocí. Potser perquè des de que tinc ús de raó he estat envoltada d'animals. Ric d'aquells que diuen que no pateixen i que no tenen sentiments, que fan del seu dolor la seva diversió i cultura.

El dia que vaig portar la Cuca a casa em cabia a la mà, no volia sortir de la capsa on la portava tot i haver-li deixat un temps prudencial. Llavors la vaig inclinar i ella va sortir relliscant, amb les dues petites potes del davant en cada direcció.

Recordo com jugava: jo sortia corrent i ella em venia darrere, jo l'anava a buscar i ella em fugia. Si li apropava els cabells, s'acabava embolicant entre ells i intentava tallar-me'ls amb les seves dents. Quan estava estirada al sofà apareixien dues orelles a la vora com unes tisores perquè es posava dempeus per tenir visió dels obstacles; finalment em saltava a sobre i s'estirava sobre la meva panxa. Això sí, poques vegades va consentir que l'agafessin, era molt territorial.

La seva passió era el pa, no les pastanagues (tot i que aquestes últimes eren la segona passió). Prompte va identificar on es guardava el pa en casa i cada cop que s'obria aquell armari es posava darrere nostre dempeus, i amb les potetes de davant es subjectava en les nostres cames: "EI, COI D'HUMANS! DONEU-ME EL MEU ROSEGÓ DUR QUE ESTIC FARTA DE VERDURA!". Li donàvem un bocí petit i amb molta cura l'agafava sense mossegar.

La veritat és que recordo perfectament el moment en que la vaig veure a la botiga: era l'única de tots els conills que es va apropar a la tanca i es va posar a dues potes quan li vaig apropar la mà. Fa gairebé 6 anys d'aquell moment.

La pitjor part sempre li toca al meu pare, que ha de soterrar tots els nostres animals a la finca familiar.

Espero tornar a escriure-vos prompte, neuròtics i neuròtiques.

Errades a l'hora de buscar feina

Fa res que he començat el meu camí en el sector dels Recursos Humans, dins dels àmbits d'acollida i selecció. En aquests mesos he observat errades que semblen lògiques o potser no tant, perquè veig que la majoria les fa. M'he decidit a fer una llista de les errades més típiques per si li pot resultar útil a algú:

1. El CURRÍCULUM ha de contenir (per aquest ordre) els següents continguts: dades personals amb fotografia, experiència professional, formació, idiomes, formació complementària i altres dades d'interès. Si us plau, res de lletres originals i en colorets com el blau cel. Ah, i no ens interessa l'estat civil de ningú, som al S. XXI.

Evidentment no ha de contenir faltes d'ortografia i s'ha de redactar esquemàticament, no en primera persona. Tot ha d'estar indicat amb la data, l'empresa i/o institució i les funcions realitzades. Si l'experiència és variada s'ha de separar per sectors i SEMPRE en ordre cronològic invers. 

No és adequat fer un currículum de 5 pàgines, si l'experiència és extensa s'ha de triar entre allò més recent. Es poden especificar les competències en "ALTRES DADES D'INTERÈS", però MAI s'han de posar descripcions com "Bona presència".

2. En una AUTOCANDIDATURA mai s'ha d'anar acompanyat per amics o antics companys de feina o estudis: potser hi ha competència directa i no queda gens madur. 

S'han d'evitar, costi el que costi, les postures còmodes (com si es prengués una cervesa al bar), la poca vocalització i tant el parlar pels colzes com contestar amb "sí" i "no" exclusivament. S'ha de parar atenció i escoltar activament a l'entrevistador.

La imatge és important, i em refereixo a mantenir una higiene necessària, no a tenir un cos escultural.

3. A l'ENTREVISTA DE FEINA és igual de lleig arribar tard, com arribar quinze minuts abans o fins i tot mitja hora. Amb cinc minuts abans és més que suficientment elegant. Si t'han demanat de portar algun document extra, s'ha de fer, sense posar cap excusa. Tampoc no és gaire útil mentir, la mentida té la cama molt curta i en ocasions és fàcilment observable en el llenguatge corporal.

Sempre s'ha d'adequar el vestuari al lloc de treball al qual s'opta; potser també és perjudicial per elles anar massa maquillades i per ells posar-se una corbata. S'ha de parar atenció a l'entorn on es treballarà i cal informar-se sobre els valors de l'empresa.

També es important enfocar els punts febles de manera positiva, mostrant capacitat d'aprenentatge i flexibilitat. Si mai et pregunten un 'defecte' i una 'virtut' no usis 'la perfecció' en ambdós sentits, no hi ha res més presumptuós.

I sobretot, sempre s'han de donar les gràcies: hi ha gent treballant per atendre't que et dediquen el seu temps.

Ens veiem prompte, neuròtics i neuròtiques.

PD.: En breu la meva primera novel·la veurà la llum.

Què ocorre a Catalunya realment?

Suposo que els catalans esteu acostumats a que facin tòpics de vosaltres i a la publicitat negativa que us han fet des de fa dècades. Aquest és un tema que m'interessa especialment, perquè sempre ha servit de denominador comú a tota Espanya per sembrar l'odi i la ràbia.

Max Camuñas, graduat en Turisme i apassionat d'internet, m'ha convidat a esciure al seu blog sobre aquest tema i jo no em puc resistir a una col·laboració. 

Imatge treta de www.maxcf.es/incorrectamentepolitico

Com a valenciana que fa tot just un any que viu a Barcelona, encara més amb el dia a dia he pogut veure quines mentides sobre Catalunya i els catalans estan gravades a foc a la pell. Tot això serveix per crear cortines de fum, per quan els polítics volen passar desapercebuts per altres qüestions.

Espero que passeu i que la meva aportació sigui valuosa com a mínim per algú.

Fins la propera neurosi, senyors i senyoretes!

Dobles cares

Sempre he dit que tinc millor relació amb els homes i és la veritat. En algun moment, en la nostra societat, algú va crear els "jocs psicològics femenins", que serveixen perquè les dones es treguin la pell entre elles convertint-ho tot en un hàbit de manipulacions, traïcions i dobles cares. No dic que els homes no ho facin però a les dones se'ns ensenya a jugar a això des de nenes.

A mi mai no m'ha agradat entrar en aquestes coses però sembla que quan més ho repudies més esdevens l'objectiu principal. Sempre he sigut més aviat discreta i reservada, amb el que no es pot jugar. Amb el temps he anat especialitzant-me en saber qui s'apropa a mi amb aquesta intenció.

Avui he tornat del poble, després de dos mesos sense anar. He après que amb els amics tot serà igual sense importar quant de temps hagi passat des de l'últim cop que et vas reunir. També he vist que els meus pares, sobretot la meva mare, posaran un somriure fins i tot en el moment en que torno a marxar 500 kilòmetres enllà. Però també m'he emportat una lliçó de les que fan mal.

Ja he dit que amb el pas dels anys he anat aprenent a identificar qui s'apropava amb la intenció de jugar amb mi. La meva errada ha estat donar una segona oportunitat a algú d'aquesta mena que ha aprofitat. Innocent de mi per creure que la maternitat podia fer quelcom positiu en algú. Doncs només eren aparences. Com sempre.

Si em permeteu un consell des de l'experiència, les persones són com són, no canvien, i si us van fotre un cop ho faran dos si tenen ocasió. I és molt dur que una educadora social hagi de dir això, però arriba un moment en que és tard, quan les vivències han arrelat tan fondo en nosaltres que un no pot deixar de ser el que és.

Una serp sempre tindrà verí. El millor és tapar tots els forats perquè no puguin obrir-se pas.

Bons i honests desitjos per vosaltres, neuròtics i neuròtiques.

Llei de Murphy

Primer de tot, disculpeu per la meva absència. Em vaig caure de la xarxa el dia que vaig començar a treballar (per fi). Tinc dues idees per les pròximes entrades però havia de compartir primer amb vosaltres el que tots coneixem ben bé: "La Llei de Murphy".

He estat vuit mesos buscant feina a Barcelona. Vaig perdre el compte de quantes inscripcions per internet vaig fer a partir del tercer mes. De tant en tant, em feien alguna entrevista telefònica per treballs precaris que ni tan sols estaven relacionats amb els meus estudis ni les meves inquietuds.

A finals de març em van seleccionar per treballar dins dels Recursos Humans, un àmbit que perseguia com objectiu personal. L'entrevista telefònica va anar molt bé, massa i tot, i finalment als dos dies em van dir que anés a l'entrevista personal. Honestament vaig tenir la sensació que havia anat bastant bé, per què enganyar-nos! I sí, en dos dies més em van trucar per dir-me que havia estat escollida.

Porto un mes treballant! No només això, sinó que m'encanta el que estic fent, tot el que aprenc i les meves companyes de feina amb qui la relació va més encaminada a una amistat. Em sento còmoda.

Quina és la Llei de Murphy aquí? Doncs que ahir em van trucar per telèfon i em va ser impossible contestar. Després vaig veure que tenia un correu d'una coneguda marca que em demanava que anés perquè els encantaria conèixer-me i explicar-me el lloc de treball disponible, també dins dels Recursos Humans.

He estat vuit mesos desesperada i un cop estàs dins et plouen les ofertes! M'hauria de sentir afalagada però ho trobo una injustícia. Això sí, si hagués d'escollir inicialment entre les dues no tindria cap dubte d'escollir el lloc on sóc ara.

Ens veiem en la pròxima neurosi (serà més aviat)!

El món sí que s'ha tornat boig

PAREU ATENCIÓ ABANS DE LA LECTURA: Aquest és el meu espai i la meva opinió argumentada. Si no us agrada, heu quedat prèviament avisats.

Resulta que pensava fer una entrada sobre les relacions obertes de parella, però això serà a la propera perquè no puc ignorar cert tema "d'actualitat": la Shakira ha gravat una versió de la mítica cançó Boig per tu. I no em penso mossegar la llengua.

Fa molts anys escoltava aquesta cantant perquè era diferent i atrevida; avui només em sembla una caricatura d'ella mateixa tenyida de rossa i comercial com qualsevol altra. I no, no m'agrada que d'un himne com aquesta cançó es faci una pantomima.

Després d'escoltar la versió només puc dir que la melodia em resulta un afegitó i que la Shakira no sap transmetre l'emoció que implica aquesta cançó, dedicada a la lluna, per la impossibilitat d'arribar a ella. No deixa de ser un missatge trist perquè podem fer l'analogia que es tracta d'un amor realment impossible. I això no es pot cantar de manera tendra, perquè tota la lletra és malenconiosa. Però tant se val per dirigir-se a un públic concret i fer diners, oi Shakira?

Ara fa 14 anys que Carles Sabater ens va deixar, però per mi Boig per tu continua estant una de les primeres cançons en català que vaig escoltar, posant-me la pell de gallina. I clar! No està bé criticar la Shakira! Sobretot si ets dona, perquè et diran que li tens enveja perquè està boníssima! Em pregunto que té a veure el físic amb el talent.

O igual no la pots criticar "perquè està cantant en català"! Collonades a part perquè per la resta del món aquest himne serà traduït per "Loca por ti".

Aquesta societat critica a artistes amb molt més talent quan fan covers d'alguns temes mítics de grans grups i per molt menys, però si ho fa la Shakira no es pot criticar perquè t'apedregaran socialment. 

Això és el que té estar casada amb un futbolista mundialment conegut, que automàticament passes a estar fora de tota crítica dolenta i t'alabaran per "difondre una llengua" només per fer una versió d'una cançó quan hi ha gent que s'ha deixat la pell fent promoció i protecció tota la seva vida SENSE COBRAR.

Jo no et compro, Shakira.

Fins la pròxima neurosi...

La desviació típica de la infidelitat

Desconec si alguna vegada m'han sigut infidel, perquè la finalitat és que no et descobreixin, oi? Però he viscut, mitjançant altres dones aquest fenomen. Si fos jo, em callaria perquè la meva vida privada és meva, però hi ha persones de tots els colors i això suposa trobar-se gent que li conta qualsevol cosa a qualsevol. Una gran errada en els pobles i les ciutats petites.

Mantindré l'anonimat d'aquesta dona, és evident. El cas és que aquesta dona quan va enxampar el seu marit amb altra, us podeu imaginar el que va passar: va culpar la dona. Es una desviació típica en la nostra societat, ja que la tercera dona no és la culpable sinó la persona qui ha trencat la lleialtat. I tant fa si a qui han enganyat és una dona o un home. El culpable és qui enganya, independentment del seu sexe.

No va importar que jo li digués un cop i altre, que era el seu marit qui havia de donar explicacions; de l'altra dona podríem dir que no té ètica si no li importa posar-se al mig d'un matrimoni, però això és un altre tema diferent. Dic que no va importar que jo assenyalés el culpable perquè ella va llençar una campanya de difamació per tota la ciutat en contra de la tercera dona.

Quan ocorren aquestes coses només em ve al cap que no hi ha res més perillós que una dona masclista, perquè existeixen. Algunes dones estan disposades a posar-se una bena als ulls per no acceptar que han estat traïdes. És més fàcil pensar que una dona ha encantat un pobre home que es devia a la seva dona i la seva família. Això és una visió molt simplista dels homes, i en cap cas és certa.

Encara que tenim exemples a cabassades sobre el que arriben a dir algunes dones:

Ens veiem a la propera neurosi. Seríeu tan amables de donar-me temàtiques sobre les quals parlar?

La dona retrògrada

No sé quin és el problema de la majoria de dones del Partido Popular (fundat per Fraga, ex-ministre franquista). És cert que entenc qualsevol opinió però sempre i quan estigui basada en els Drets Humans i això per mi no admet discussió. Partint d'aquesta premissa, per mi moltes persones podrien tancar la boca eternament i sento si no us agrada.

Aquestes últimes setmanes hem vist les femelles del partit polític citat aplaudint un HOME que ha modificat la llei de l'avortament fins ser més restrictiva que la llei del Vaticà, perquè evidentment a ell no li afecta res del que ha imposat (no té úter, no?). La imatge de les polítiques del PP aplaudint la reforma em remou l'estómac perquè no entenc com algú pot ser tan intransigent per aplaudir una cosa així.

Però no ens desviem del tema:

Imatge treta de www.twitter.com/BegoBerry

Andrea Hermida, de Novas Xeneracións PP de Vigo, va manifestar aquesta opinió ja fa un any però Twitter l'ha treta a la llum de nou. Ja sabem que molts d'aquest partit la ciència se la passen pel folre, però em sembla que no cal ser enginyer aeronàutic per entendre que com que els homosexuals no s'estan morint, ni pateixen dolors psicològics ni físics, no pateixen cap malaltia, oi? 

Després de rescatar aquest exemple, llenço una pregunta a l'aire: què ocorre amb aquestes dones? Per què tant d'odi als col·lectius més vulnerables? Per què tant d'auto-odi també? 

A mi sempre m'han dit que si una cosa no m'agrada que no la faci, però no puc imposar els meus gustos a la resta. Encara menys elles tenen dret a imposar-nos la seva moral i el seus prejudicis. Em pregunto també què collons li importa a ningú si una dona no vol tenir un fill o si un homosexual és feliç sent com és sense cap complex.

Continuo sense entendre per què una dona aplaudeix polítiques que van orientades a limitar la capacitat de decisió de qualsevol col·lectiu en risc quan la dona ha estat tan vulnerable durant segles. Que no s'excusen amb que els importa la vida perquè fa una setmana la Guàrdia Civil va matar uns 15 immigrants que arribaven a Ceuta amb consentiment del Ministre d'Interior, Fernández Díaz.

Doncs no, no serà altra dona qui em jutgi a mi més que jo mateixa, o la meva mare.

Ens veiem prompte, neuròtics i neuròtiques.

Bruixes que curen la menopausa

Reconec que les dones creuen més en el món esotèric que no pas els homes. Afortunadament, no totes som així. No puc assegurar que el curanderisme no sigui cert perquè la ment és poderosa i com a mínim, sí que és cert que hi ha persones capaces de transmetre tranquil·litat i ajudar a treure tot allò negatiu. Però d'això a transmetre la creença que curen malalties i símptomes hi ha una barrera lògica que no es pot passar per alt.

La història que us vull contar acaba d'ocórrer ara mateix. La meva companya de pis ha tingut una menopausa precoç i un dels símptomes més comuns és el desvetllar-se i no poder dormir. Ha decidit anar al metge per poder regular aquesta situació, com és lògic, ja que per això existeixen metges titulats i professionals.

De sobte ha aparegut l'altre company de pis, un bohemi de 35 anys que es defineix a sí mateix com "el posseïdor de la consciència universal", i estic citant textualment. Aquí una reproducció de la vergonyosa conversa:

- Que no et doni el metge res! Has d'optar per la via natural! -deia aquest mentre jo em preguntava com algú que van fer fora de 13 col·legis i no està format s'atreveix a donar consells mèdics.

- Bé, preferiria que no, però vaig a seguir el consell del metge -ha contestat la meva companya de pis.

- Jo conec una bruixa mexicana que treu tot el dolent que tenim a dins -ha dit aquest mentre jo he hagut d'evitar riure'm.

- Però, tu saps que és per la menopausa, no? -ha preguntat retòricament la meva companya.

- Clar! Sí, sí, sí! És que ja saps que tota malaltia -des de quan la menopausa és una malaltia?- ha de ser curada físicament i espiritualment. I aquesta dona ho cura tot. Jo vaig una vegada cada any i em quedo nou. Només cobra 40€ per sessió.

Aquest bohemi ja no parlava ni de la relació evident entre símptomes i malestar psicològic, sinó de l'esperit, aspecte religiós que és incompatible amb la medecina i també amb la psicologia. Per no dir com de ridícul em sembla que una "bruixa terapeuta" posi una tarifa tan desorbitada. On ha quedat allò de la voluntat, eh?

Torno a dir, no sé on són els límits de la ment. El que sí sé és que algú amb quelcom especial que cobra com si fos un metge privat és un farsant. Però sempre hi ha ignorants que destil·len prepotència que no saben on malbaratar els seus diners.

Fins la pròxima neurosi, estimats i estimades.

Tipus de dona al poble

Primera entrada del 2014.

Això vol dir que bon any a tots, espero que aquest any sigui molt millor que l'anterior a tots els nivells humans, però sobretot en quant a economia i treball que és el que necessita la majoria. Dit això, començo amb la primera neurosi de l'any.

Resulta que és l'últim dia que passo al poble (aquest cop he vingut en avió) i l'única cosa que canvia és la taxa de natalitat, ja que sempre que vinc deu dones de la meva edat han sigut mares per primer cop. La resta de característiques de poble segueixen igual, sobretot les seves dones:

L'omnipresent: aquest tipus de dona sempre està al lloc i el moment indicats per saber amb qui està Pepi, si Pepe ha deixat a Pepi o si Pepi s'ha quedat embarassada. Normalment te la trobes en els moments en que, tot i no fer res malament, vols passar desapercebut/da.

La inventora: aquesta raça és una xacra, molt pitjor que la primera. Aquesta no es conforma amb veure coses i xerrar-les a tothom, sinó que aporta el seu toc imaginari. Una ximple caiguda de bicicleta es transformaria en un accident de trànsit amb quatre víctimes mortals.

L'ull que tot ho veu: als pobles valencians sol passar que moltes casetes encara tenen les persianes clàssiques a les portes, molt pràctiques per observar rere d'elles sense que et vegi ningú i és que elles ja saben que el llum no ha d'estar encès perquè així sigui. 

La llengua assassina: aquesta espècie quasi sempre es caracteritza per portar el cabell cardat a l'estil de Son Goku quan entra en fase. Si veus alguna dona amb aquesta descripció és millor fugir perquè la seva llengua viperina genera suficient verí per matar tota una petita població. També es reconeixen per les mirades que llencen a les joves de dalt a baix com si fossin el dimoni en persona.

La 'bon dia': són dones que tot i no conèixer-te et desitgen un bon dia pel carrer i consideren que ets un/a maleducat/da si no tens iniciativa per fer-ho quan les veus. Si tenen ganes de xerrar et preguntaran el clàssic "i tu de qui ets?" per ubicar-te en el teu arbre genealògic. 

Segur que hi ha molts més tipus de dona de poble però per avui ja és suficient. Ens veiem en la propera neurosi!

Per on es passa el Govern la dignitat femenina?

Acabem l'any amb una nova llei d'avortament, tot i que de nova no té absolutament res. No en va, és encara més retrògrada que la de l'any 1985. Perdoneu-me, no és una llei sinó un delicte controlat. Sabeu que avortar de manera il·legal a partir d'ara estarà penat amb 6 anys més de presó que violar algú?

Impressionant.

Però aquesta no és l'única perla que ens deixa el Govern d'Espanya al 2013. L'altre dia, la meva amiga i periodista Alicia, em va donar una idea per escriure tot i que no són les millors notícies. A partir d'ara (i no s'ha informat pràcticament), les dones lesbianes o fadrines quedaran excloses de la sanitat per la reproducció assistida.

Ana Mato, Ministra de Sanitat, va dir que "la manca d'un home no és un problema mèdic".

A veure si ho he entès: una dona embarassada no pot avortar pràcticament de cap manera però una dona que no entri dins dels cànons catòlics no pot ser mare? És això? I de veres es creuen que creiem que els importa un rave la vida d'un no nascut i que les seves lleis no corresponen a prejudicis i moralitat barata? En el vídeo següent, breu i recomanable, es recullen els motius reals pels quals les lleis estan com estan.

És que ni Angela Merkel, d'Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, s'ha posat a restringir la llei de l'avortament del seu país, permesa dins del primer trimestre de gestació.

Sembla que la situació econòmica i social no és prou dolenta i per això el Govern Central inverteix esforços en destruir qualsevol fet que faci sentir-se digne un humà, o una humana. Ens vénen a dir, mai de manera oberta, que una dona no té dret a decidir sobre el seu propi cos de cap manera. I menys encara si ets lesbiana o no t'has casat.

Acabem el 2013 amb una última fita, i és que la firma catalana Mango té previst llençar una línia de talles grans a partir del gener: van de la 40 a la 52. La 40, heu llegit?

Ara no només m'he de preocupar per si em quedo embarassada o per si mai no em caso i vull ser mare. Ara Mango em diu que la 40 que faig mereix un tracte especial.

Malgrat tot, moltes forces pel 2014 neuròtics i neuròtiques.