Créixer

Aquesta cosa tan petita sóc jo fa uns 27 anys aproximadament. Quina nostàlgia per aquells temps, oi? No necessitàvem gran cosa.

Després de les vacances m'he posat a reflexionar sobre la vida, sobretot quan vaig tornar del poble on em vaig criar i on fa més de 10 anys que ja no hi visc. Jo, que des dels 18 he viscut en ciutats cada cop més grans, buscant la meva identitat, buscant el desenvolupar-me i créixer com a persona, cada cop que hi torno al poble em sento estrangera.

Els meus companys de la primària, de l'institut, o bé s'han comprat una casa, s'han casat i fins i tot alguns, tenen fills. No ho critico sinó que ja m'és impossible de comprendre. Per sobre de tot he prioritzat el treball i les oportunitats, cosa que un poblet de poc més de 12.000 habitants no m'hauria donat mai.

És estrany tornar-hi de tant en tant i veure que la majoria de les noies de la teva edat s'han casat, totes ensenyen orgulloses els seus vestits blancs al Facebook (totes semblen fotocòpies les unes de les altres, només s'hi ven el mateix vestit ara?). Amb els amics més pròxims sempre parlem d'aquesta pressa en créixer com s'hi tothom s'hagués tornat boig!

Però i si els bojos som nosaltres? Encara vivim en pisos de lloguer, sense possibilitat de pensar en res més que en treballar per poder viure modestament i fer algun viatge de tant en tant. Clar, les coses no valen el mateix a un poblet que a les ciutats.

Boja o no, el que sí sé és que no em ve de gust encara ni formar famílies ni lligar-me de per vida a una hipoteca, encara queden alguns anys per accelerar per la carretera.

Bon inici de la tardor, neuròtics.

Tornada

Sóc un gran desastre, no ho negaré pas. Sempre m'ha agradat pensar, sentir, escriure; el fet de plasmar en paraules el que em passa per la ment m'allibera. Però suposo que tots heu tingut en algun moment de la vostra vida la sensació que us heu deixat perdre, que tant fa el que passi, i tot allò que us agrada queda oblidat en un racó sense que se us remogui res per dins.

I així he estat, durant molt més temps del que m'hauria agradat fins que vaig reprendre de nou el camí que em feia feliç. Ha passat un any des del meu últim post i tot aquest temps es resumeix en: fer front situacions límit, plantar cara per fi, aprendre a valdre's per una mateixa, tornar a confiar en la resta, obrir-se de nou al món i gaudir del que la vida t'ha tornat a donar.

Ara, que per fi he assumit els meus fracassos i nous èxits, he vist clara la necessitat de tornar a escriure, de no abandonar mai allò que t'agrada senzillament per formar part d'una gran massa que només s'esforça en allò que li és remunerat. Això és important, però la part més creativa no s'ha de lapidar.

Sempre he sabut que tornaria, no sabia quan, o bé posava excuses amb que no tenia temps ni forces, però això ja no és cert del tot. El més bonic és tornar a tenir en ment nous projectes i recuperar els que han format part de tu durant anys.

Us havia trobat a faltar. I també a l'estiu.

Temps

El temps és relatiu, tot i que sé que fa molt de temps que no passo per aquí. Però per mi ha estat un sospir.

Quan tens el cap tan embotit de pensaments quasi no et queden hores del dia per parar-te a pensar què estàs fent amb la teva vida, si realment l'estàs aprofitant. Les persones marxen constantment, tot continua en moviment; per tant, l'única cosa realment important és què desitges tu.

Fa temps que vaig oblidar la por d'assumir riscos, però també feia temps que havia oblidat el fet d'assumir-los, fins fa unes setmanes. No sé què passarà a partir d'ara però el que sí sabia és que algunes situacions m'acabarien portant a una infelicitat absoluta en uns mesos o en uns anys, tant fa.

Respiro tranquil·la, per fi. No em fan dubtar els comentaris aburgesats del meu entorn que qüestionen les meves decisions. Per primera vegada en molt de temps espero impacient descobrir què em trobaré.

Quan deixem d'intentar arreglar coses que fa molt de temps que havien caigut a bocins hem donat el primer pas. Temps en tinc de sobra, però vida només una. No recordo qui em va dir això però li estic ben agraïda.

La bruixa ha tornat, neuròtics.

Nens? No, gràcies!

Sempre he cregut que la societat impulsa les dones a crear l'instint maternal. No portem a un malentès, és un fet científicament provat que hi existeix perquè així es garanteix que el nadó pugui sobreviure en la seva etapa més vulnerable.

El que sí que trobo que és forçat (i manipulat) és el fet que des de la joventut, la majoria de les dones ja s'imaginen com seran els seus fills, quants en tindran, quins noms els hi posaran, com serà la seva educació... Em sembla descontextualitzat. Em treu de polleguera. Senyoretes del món, voleu fer el favor de ser independents, de viure, de (re)crear-vos, i després ja vindrà tota la resta?

Reconec que jo tampoc no sóc un exemple a seguir. Quan els nens escridassen com animals faig mirades reprovatòries a tort i a dret. No m'agrada fer pallassades perquè riguin, ni tampoc posar veus estúpides. A mi em sembla perfecta aquesta norma de restaurants i d'hotels de no acceptar a menors. Jo, des de petita, fugia de les nines que semblaven nadons, no li veia el què. Quan havíem de fer fires solidàries de joguets era el primer que agafava per donar-ho. Imagineu-me.

Però no ens enganyem: la culpa és dels pares, si ells no estan educats tampoc no educaran bé els seus fills. No m'estranya que molts nens em rebenten l'oïda a tot arreu quan els seus pares no poden evitar parlar sense deixar-nos sords a tots en un radi de 100 metres. La pitjor experiència infantil la vaig patir en un tren que m'havia de portar 500 km enllà amb 5 nens a dins i amb els seus dèspotes pares.

I tot i això, està mal vist dir que no t'agraden els nens, aquestes mirades reprovatòries es tornen contra tu, com si fossis el dimoni! El que passa és que la majoria no veu que un nen és més que tenir-lo una hora per jugar, per això els agraden i et jutgen.

Això sí, si mai en tinc els meus sí que m'agradaran, com a tots, vaja. Però mentre no arribi aquest moment, sóc feliç amb la meva tranquil·litat.

Fins prompte, neuròtics i neuròtiques!

Dobles cares

Sempre he dit que tinc millor relació amb els homes i és la veritat. En algun moment, en la nostra societat, algú va crear els "jocs psicològics femenins", que serveixen perquè les dones es treguin la pell entre elles convertint-ho tot en un hàbit de manipulacions, traïcions i dobles cares. No dic que els homes no ho facin però a les dones se'ns ensenya a jugar a això des de nenes.

A mi mai no m'ha agradat entrar en aquestes coses però sembla que quan més ho repudies més esdevens l'objectiu principal. Sempre he sigut més aviat discreta i reservada, amb el que no es pot jugar. Amb el temps he anat especialitzant-me en saber qui s'apropa a mi amb aquesta intenció.

Avui he tornat del poble, després de dos mesos sense anar. He après que amb els amics tot serà igual sense importar quant de temps hagi passat des de l'últim cop que et vas reunir. També he vist que els meus pares, sobretot la meva mare, posaran un somriure fins i tot en el moment en que torno a marxar 500 kilòmetres enllà. Però també m'he emportat una lliçó de les que fan mal.

Ja he dit que amb el pas dels anys he anat aprenent a identificar qui s'apropava amb la intenció de jugar amb mi. La meva errada ha estat donar una segona oportunitat a algú d'aquesta mena que ha aprofitat. Innocent de mi per creure que la maternitat podia fer quelcom positiu en algú. Doncs només eren aparences. Com sempre.

Si em permeteu un consell des de l'experiència, les persones són com són, no canvien, i si us van fotre un cop ho faran dos si tenen ocasió. I és molt dur que una educadora social hagi de dir això, però arriba un moment en que és tard, quan les vivències han arrelat tan fondo en nosaltres que un no pot deixar de ser el que és.

Una serp sempre tindrà verí. El millor és tapar tots els forats perquè no puguin obrir-se pas.

Bons i honests desitjos per vosaltres, neuròtics i neuròtiques.

Bruixes que curen la menopausa

Reconec que les dones creuen més en el món esotèric que no pas els homes. Afortunadament, no totes som així. No puc assegurar que el curanderisme no sigui cert perquè la ment és poderosa i com a mínim, sí que és cert que hi ha persones capaces de transmetre tranquil·litat i ajudar a treure tot allò negatiu. Però d'això a transmetre la creença que curen malalties i símptomes hi ha una barrera lògica que no es pot passar per alt.

La història que us vull contar acaba d'ocórrer ara mateix. La meva companya de pis ha tingut una menopausa precoç i un dels símptomes més comuns és el desvetllar-se i no poder dormir. Ha decidit anar al metge per poder regular aquesta situació, com és lògic, ja que per això existeixen metges titulats i professionals.

De sobte ha aparegut l'altre company de pis, un bohemi de 35 anys que es defineix a sí mateix com "el posseïdor de la consciència universal", i estic citant textualment. Aquí una reproducció de la vergonyosa conversa:

- Que no et doni el metge res! Has d'optar per la via natural! -deia aquest mentre jo em preguntava com algú que van fer fora de 13 col·legis i no està format s'atreveix a donar consells mèdics.

- Bé, preferiria que no, però vaig a seguir el consell del metge -ha contestat la meva companya de pis.

- Jo conec una bruixa mexicana que treu tot el dolent que tenim a dins -ha dit aquest mentre jo he hagut d'evitar riure'm.

- Però, tu saps que és per la menopausa, no? -ha preguntat retòricament la meva companya.

- Clar! Sí, sí, sí! És que ja saps que tota malaltia -des de quan la menopausa és una malaltia?- ha de ser curada físicament i espiritualment. I aquesta dona ho cura tot. Jo vaig una vegada cada any i em quedo nou. Només cobra 40€ per sessió.

Aquest bohemi ja no parlava ni de la relació evident entre símptomes i malestar psicològic, sinó de l'esperit, aspecte religiós que és incompatible amb la medecina i també amb la psicologia. Per no dir com de ridícul em sembla que una "bruixa terapeuta" posi una tarifa tan desorbitada. On ha quedat allò de la voluntat, eh?

Torno a dir, no sé on són els límits de la ment. El que sí sé és que algú amb quelcom especial que cobra com si fos un metge privat és un farsant. Però sempre hi ha ignorants que destil·len prepotència que no saben on malbaratar els seus diners.

Fins la pròxima neurosi, estimats i estimades.

Tipus de dona al poble

Primera entrada del 2014.

Això vol dir que bon any a tots, espero que aquest any sigui molt millor que l'anterior a tots els nivells humans, però sobretot en quant a economia i treball que és el que necessita la majoria. Dit això, començo amb la primera neurosi de l'any.

Resulta que és l'últim dia que passo al poble (aquest cop he vingut en avió) i l'única cosa que canvia és la taxa de natalitat, ja que sempre que vinc deu dones de la meva edat han sigut mares per primer cop. La resta de característiques de poble segueixen igual, sobretot les seves dones:

L'omnipresent: aquest tipus de dona sempre està al lloc i el moment indicats per saber amb qui està Pepi, si Pepe ha deixat a Pepi o si Pepi s'ha quedat embarassada. Normalment te la trobes en els moments en que, tot i no fer res malament, vols passar desapercebut/da.

La inventora: aquesta raça és una xacra, molt pitjor que la primera. Aquesta no es conforma amb veure coses i xerrar-les a tothom, sinó que aporta el seu toc imaginari. Una ximple caiguda de bicicleta es transformaria en un accident de trànsit amb quatre víctimes mortals.

L'ull que tot ho veu: als pobles valencians sol passar que moltes casetes encara tenen les persianes clàssiques a les portes, molt pràctiques per observar rere d'elles sense que et vegi ningú i és que elles ja saben que el llum no ha d'estar encès perquè així sigui. 

La llengua assassina: aquesta espècie quasi sempre es caracteritza per portar el cabell cardat a l'estil de Son Goku quan entra en fase. Si veus alguna dona amb aquesta descripció és millor fugir perquè la seva llengua viperina genera suficient verí per matar tota una petita població. També es reconeixen per les mirades que llencen a les joves de dalt a baix com si fossin el dimoni en persona.

La 'bon dia': són dones que tot i no conèixer-te et desitgen un bon dia pel carrer i consideren que ets un/a maleducat/da si no tens iniciativa per fer-ho quan les veus. Si tenen ganes de xerrar et preguntaran el clàssic "i tu de qui ets?" per ubicar-te en el teu arbre genealògic. 

Segur que hi ha molts més tipus de dona de poble però per avui ja és suficient. Ens veiem en la propera neurosi!

La fal·làcia d'ésser filla única

Em resulta molt curiosa la manera en que m'han jutjat moltes dones durant part de la meva vida per un senzill motiu: sóc filla única. Automàticament jo havia de ser una princesa consentida, sense modals i amb el cap buit. Evidentment això m'ho deien dones amb germans i germanes.

El més exagerat que he hagut d'escoltar ha estat: "Tu és que has tingut una vida molt fàcil perquè els teus pares només t'han hagut de mantenir a tu".

Això m'ho va dir una noia amb germans, és evident; la meva resposta la va callar per sempre més: "Què té a veure l'educació que m'han donat amb que els meus pares no són uns ganduls com altres?". Sí, estava insinuant que els seus pares tenien de treballadors el que jo de monja. A banda, que si no penses pencar de valent et pots posar un condó per no haver de criar més boques de les que pots mantenir; sí, és així de fàcil i de dràstic. Sovint la gent creu que ser pare o mare és fàcil, però és una inversió grandiosa de diners.

Tornant al tema, què sabia aquesta de ma vida? No res. Evidentment no tenia n'idea que des dels 7 anys em feia el llit i ajudava en la neteja de la casa. Tampoc que els meus pares eren molt exigents (i quan dic molt, és molt) amb el meu rendiment acadèmic i amb la formació extra-escolar (per exemple, classes d'anglès des dels 4 anys). Tampoc no sabia que ma mare em va ensenyar protocol des de ben petita perquè havia d'acudir amb ells a certs compromisos que no vénen al cas. També és fàcil jutjar quan no es sap que des de petita vaig aprendre a tenir cura de l'hort, dels animals i que quan el Rottweiler del veí es va escapar em va atacar amb 8 anys.

Vinga, seguim: no sabia que mentre els meus amics passaven un estiu a Irlanda amb famílies d'acollida jo vaig anar a Anglaterra a un internat on feia 6 hores d'anglès al dia quan vaig fer els 16. Encara menys sabrà que he compaginat els meus estudis universitaris amb un voluntariat i que tot i acabats els estudis, al gener realitzaré un màster per iniciativa pròpia mentre continuo estudiant anglès, distints cursos, busco feina activament i aprofito el que em surt, encara que no sigui la meva especialitat.

Però aquesta noia, que em va jutjar i que no és filla única, el dia que havia de fer selectivitat es va adormir i va perdre l'autobús, i tenint permís de conduir no va ser capaç d'agafar el cotxe per fer 40km fins la universitat. Tampoc no va ser capaç de fer els exàmens al setembre. Els seus pares no li van dir res.

Però la immadura, malcriada i que li ho han donat tot fet sóc jo.

En definitiva, he conegut moltíssims fills únics que valen el seu pes en or i altres tants que són unes sangoneres; el mateix ocorre amb els fills que tenen germans perquè la qüestió no està en aquest estereotip sinó en la maduresa dels pares i en com volen educar els seus fills. Finalment, els hi dono les gràcies als meus per tot.

Fins prompte, neuròtics i neuròtiques...