La dona retrògrada

No sé quin és el problema de la majoria de dones del Partido Popular (fundat per Fraga, ex-ministre franquista). És cert que entenc qualsevol opinió però sempre i quan estigui basada en els Drets Humans i això per mi no admet discussió. Partint d'aquesta premissa, per mi moltes persones podrien tancar la boca eternament i sento si no us agrada.

Aquestes últimes setmanes hem vist les femelles del partit polític citat aplaudint un HOME que ha modificat la llei de l'avortament fins ser més restrictiva que la llei del Vaticà, perquè evidentment a ell no li afecta res del que ha imposat (no té úter, no?). La imatge de les polítiques del PP aplaudint la reforma em remou l'estómac perquè no entenc com algú pot ser tan intransigent per aplaudir una cosa així.

Però no ens desviem del tema:

Imatge treta de www.twitter.com/BegoBerry

Andrea Hermida, de Novas Xeneracións PP de Vigo, va manifestar aquesta opinió ja fa un any però Twitter l'ha treta a la llum de nou. Ja sabem que molts d'aquest partit la ciència se la passen pel folre, però em sembla que no cal ser enginyer aeronàutic per entendre que com que els homosexuals no s'estan morint, ni pateixen dolors psicològics ni físics, no pateixen cap malaltia, oi? 

Després de rescatar aquest exemple, llenço una pregunta a l'aire: què ocorre amb aquestes dones? Per què tant d'odi als col·lectius més vulnerables? Per què tant d'auto-odi també? 

A mi sempre m'han dit que si una cosa no m'agrada que no la faci, però no puc imposar els meus gustos a la resta. Encara menys elles tenen dret a imposar-nos la seva moral i el seus prejudicis. Em pregunto també què collons li importa a ningú si una dona no vol tenir un fill o si un homosexual és feliç sent com és sense cap complex.

Continuo sense entendre per què una dona aplaudeix polítiques que van orientades a limitar la capacitat de decisió de qualsevol col·lectiu en risc quan la dona ha estat tan vulnerable durant segles. Que no s'excusen amb que els importa la vida perquè fa una setmana la Guàrdia Civil va matar uns 15 immigrants que arribaven a Ceuta amb consentiment del Ministre d'Interior, Fernández Díaz.

Doncs no, no serà altra dona qui em jutgi a mi més que jo mateixa, o la meva mare.

Ens veiem prompte, neuròtics i neuròtiques.

Per on es passa el Govern la dignitat femenina?

Acabem l'any amb una nova llei d'avortament, tot i que de nova no té absolutament res. No en va, és encara més retrògrada que la de l'any 1985. Perdoneu-me, no és una llei sinó un delicte controlat. Sabeu que avortar de manera il·legal a partir d'ara estarà penat amb 6 anys més de presó que violar algú?

Impressionant.

Però aquesta no és l'única perla que ens deixa el Govern d'Espanya al 2013. L'altre dia, la meva amiga i periodista Alicia, em va donar una idea per escriure tot i que no són les millors notícies. A partir d'ara (i no s'ha informat pràcticament), les dones lesbianes o fadrines quedaran excloses de la sanitat per la reproducció assistida.

Ana Mato, Ministra de Sanitat, va dir que "la manca d'un home no és un problema mèdic".

A veure si ho he entès: una dona embarassada no pot avortar pràcticament de cap manera però una dona que no entri dins dels cànons catòlics no pot ser mare? És això? I de veres es creuen que creiem que els importa un rave la vida d'un no nascut i que les seves lleis no corresponen a prejudicis i moralitat barata? En el vídeo següent, breu i recomanable, es recullen els motius reals pels quals les lleis estan com estan.

És que ni Angela Merkel, d'Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, s'ha posat a restringir la llei de l'avortament del seu país, permesa dins del primer trimestre de gestació.

Sembla que la situació econòmica i social no és prou dolenta i per això el Govern Central inverteix esforços en destruir qualsevol fet que faci sentir-se digne un humà, o una humana. Ens vénen a dir, mai de manera oberta, que una dona no té dret a decidir sobre el seu propi cos de cap manera. I menys encara si ets lesbiana o no t'has casat.

Acabem el 2013 amb una última fita, i és que la firma catalana Mango té previst llençar una línia de talles grans a partir del gener: van de la 40 a la 52. La 40, heu llegit?

Ara no només m'he de preocupar per si em quedo embarassada o per si mai no em caso i vull ser mare. Ara Mango em diu que la 40 que faig mereix un tracte especial.

Malgrat tot, moltes forces pel 2014 neuròtics i neuròtiques.

El poder i jo

Això és Dachau, el primer camp de concentració creat per Hitler a prop de la ciutat de Munic; al principi només s'usava per allotjar els dissidents del règim. Allà vaig pensar en com s'inicia el poder i en què degenera.

He estat sempre una persona que respecta les normes socials i que no ha tingut problemes en acceptar l'autoritat (excepte en els últims anys, on qualsevol dret ciutadà es una violació). Comprenc quin és el meu rol en cada ocasió però per mi sempre hi ha hagut una excepció: el poder es guanya, no es té per simple posició.

Aquesta premissa meva va cobrar força l'any 2011, quan vaig tenir una professora que sincerament hauria preferit no conèixer mai i això que he hagut de fer front a professors que per exemple, xocaven ideològicament amb mi però que eren bons professionals i acabàvem rient plegats.

N'érem uns 20 en classe i això li permetia fixar-se incisivament en cada un. No vaig entendre mai la metodologia: portàvem a classe un text llegit i qui volia explicava les seves sensacions mentre asseguts en rogle, ens escoltàvem. Sona bé, oi? La realitat és que les persones no es podien expressar lliurement: una vegada, moderant un dels texts, vaig expressar que no hi havia res més perillós que una dona masclista i mentre les meves companyes assentien, aquesta professora va fer un gest entre la burla, la indignació i la incredulitat. Ella volia que ho captés i així ho vaig fer. Vaig abandonar el debat i no vaig parlar més en els tres mesos restants perquè em negava a formar-ne part.

Aquesta dona escrivia en les webs d'algunes associacions de dones (quins collons) que la seva relació educativa amb els alumnes era de comprensió i estima, quan la realitat és que només una persona tenia el privilegi de dir les barbàries humanes més grans mentre ella li reia. En vàries classes algunes persones van acabar plorant per la impotència de no poder expressar-se per les burles i gests del seu protegit, però això no ho escrivia.

L'únic objecte d'avaluació era un quadern de reflexions sentimentals sobre les classes i a mi, no m'inspiraven res perquè d'hipocresia no en sé. En una tutoria, aquesta bona dona em va venir a dir que jo era massa racional. És la racionalitat dolenta? Sobretot quan t'has d'empassar hores i hores parlant de camins, d'experiències vitals i de sentiments. Com a mínim, li vaig dir clar que aquesta metodologia no tenia ni cap ni peus. Jo ja sabia que no donar-li el poder es reflectiria més tard en la meva nota però preferia mostrar la meva opinió, el meu poder.

L'últim dia de classe moltes persones, que fora de l'aula es desfeien en crítiques li donaven l'enhorabona per la magnífica experiència; jo feia un somriure sarcàstic i la mirava en silenci, amb els braços creuats. Ella em coneixia bé com per saber què pensava.

No em podia suspendre, fent més abús del seu poder si cap, però intentaria avergonyir-me amb una nota mediocre. Així ho va fer però no em va avergonyir en cap moment, m'hauria avergonyit si hagués estat més elevada.

Molts dels meus companys van preferir donar-li el poder i no actuar davant els improperis a altres persones i opinions. Jo vaig fer el que creia necessari per no trair-me. El més greu és que l'engany de molts farà que altres tants alumnes hagin de viure situacions semblants a la Universitat de València fins que el conjunt es consideri bastant unit com per posar-hi solució. Ara imagineu de què seria capaç aquesta persona amb un rang de poder més elevat.

Finalment, els grans desastres comencen amb algú que poc a poc guanya poder perquè la resta l'hi dóna esperant beneficis. I comencen sempre de manera silenciosa.

Useu la neurosi per actuar en conseqüència. Fins prompte.