.jpeg)
L'any 2009 vaig marxar a viure a València i cada setmana, o cada dues a molt estirar, havia d'agafar un tren que em portava a casa dels pares. Només era hora i mitja de viatge, però des de l'agost visc a Barcelona, el que ha incrementat la durada fins cinc agòniques hores.
Sempre m'havia agradat viatjar en tren, fins ara. Ara és quan he comprès que és massa temps per suportar moltes persones. He establert una llista dels diferents tipus de dona que m'he trobat:
La tafanera: aquesta espècie es caracteritza per espiar qualsevol cosa que traus ja sigui el dinar, les teves converses al Whatsapp, el llibre que estàs llegint tan plàcidament, el que et poses al portàtil... La seva inquisidora mirada no coneix límits.
El lloro: és un dels tipus més molests si tu ets més bé de llegir, adormir-te i voler gaudir del paisatge. Mai se n'adonen que no t'interessa la vida dels seus fills, del seu home, ni tan sols els seus problemes psicològics. No serveixen les respostes tallants amb elles. El millor per llevar-se-les de sobre és dir-li a algú de confiança que et truqui al mòbil per desaparèixer.
La teleoperadora: hi ha algun tipus de cromosoma que les impulsa a no respectar l'avís de megafonia "USAR ELS CORREDORS ENTRE VAGONS PER PARLAR PEL MÒBIL". Adoren tenir el telèfon pegat a l'orella i cridar ben alt "M'ESCOLTES? EH? M'ESCOLTES?" quan el tren passa per un túnel i no hi ha cobertura. Usen el mòbil per fer llargs monòlegs quan tot el cotxe està en silenci.
La mare: el problema amb aquesta raça no és ella mateixa sinó la seva progènie, que SEMPRE acostuma a cridar, a plorar, a botar entre seients, a usar tablets sense auriculars. En general, a crispar els nervis de la resta. Mai no recriminen la conducta dels seus angelets.
La iaia de poble: encara creuen que un Talgo és una meravella de la natura quan una persona normal no pot estar dins sense patir claustrofòbia. No es posen d'acord amb el sistema d'àudio per la pel·lícula dolenta que solen posar. Ho deixen tot perdut de molles de pa perquè elles no surten sense menjar de casa.
L'amant del tren: el que era jo abans de fer viatges de cinc hores. Els agrada portar-se el seu dinar per menjar tranquil·les, veure una pel·lícula i/o llegir una estona, mirar el paisatge per la finestra de tant en tant i adormir-se amb la panxa plena. S'aixequen poc, solen tenir el mòbil en silenci i miren malament a qualsevol que gosi trencar la seva pau interior.
Actualment he pres la decisió de no tornar mai mes a casa dels pares en tren. Agafaré un avió per uns quants euros més i m'evitaré una úlcera causada pels retards de la Renfe (el rar és quan van puntuals) i aquests tipus de persones que vénen a mi com un imant.
Coneixeu més tipus de dones (i homes) al tren? Si és així ho podeu compartir als comentaris i continuem escarnint els viatgers.
Fins prompte, neuròtics i neuròtiques!