Comparteix

Tradueïx

29 de juny 2014

Dobles cares

Sempre he dit que tinc millor relació amb els homes i és la veritat. En algun moment, en la nostra societat, algú va crear els "jocs psicològics femenins", que serveixen perquè les dones es treguin la pell entre elles convertint-ho tot en un hàbit de manipulacions, traïcions i dobles cares. No dic que els homes no ho facin però a les dones se'ns ensenya a jugar a això des de nenes.

A mi mai no m'ha agradat entrar en aquestes coses però sembla que quan més ho repudies més esdevens l'objectiu principal. Sempre he sigut més aviat discreta i reservada, amb el que no es pot jugar. Amb el temps he anat especialitzant-me en saber qui s'apropa a mi amb aquesta intenció.


Avui he tornat del poble, després de dos mesos sense anar. He après que amb els amics tot serà igual sense importar quant de temps hagi passat des de l'últim cop que et vas reunir. També he vist que els meus pares, sobretot la meva mare, posaran un somriure fins i tot en el moment en que torno a marxar 500 kilòmetres enllà. Però també m'he emportat una lliçó de les que fan mal.

Ja he dit que amb el pas dels anys he anat aprenent a identificar qui s'apropava amb la intenció de jugar amb mi. La meva errada ha estat donar una segona oportunitat a algú d'aquesta mena que ha aprofitat. Innocent de mi per creure que la maternitat podia fer quelcom positiu en algú. Doncs només eren aparences. Com sempre.

Si em permeteu un consell des de l'experiència, les persones són com són, no canvien, i si us van fotre un cop ho faran dos si tenen ocasió. I és molt dur que una educadora social hagi de dir això, però arriba un moment en que és tard, quan les vivències han arrelat tan fondo en nosaltres que un no pot deixar de ser el que és.

Una serp sempre tindrà verí. El millor és tapar tots els forats perquè no puguin obrir-se pas.




Bons i honests desitjos per vosaltres, neuròtics i neuròtiques.

15 comentaris:

  1. només queda una solució... venjança!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No la buscaré pas expressament perquè ja considero que la vida posa cadascú al seu lloc tard o d'hora.

      Elimina
    2. Hahahaha! Innocent! Que no t'enganyi Holywood, la vida no es gens justa. A les bones persones no els hi passen coses bones i a les dolentes no els hi pasen cosen dolentes.

      Elimina
  2. estic totalment d'acord amb tu Lídia. Arriba un punt en el que no saps de qui et pots fiar... sembla mentida pero es així... Una abraçada maca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final és cert que el més important per conèixer algú són els primers segons d'impressió que et causa. Sempre s'ha de vigilar...

      Altra abraçada per tu, bonica :)

      Elimina
  3. Ja Ho pots ben dir, apreciada Lidia, el millor que es por fer en aquesta vida és tapar forats. És cert, a les dones se us ensenya, ja de ben petites, quin és el vostre rol i com cal comportar-se, i en el homes també. Tenim els papers assignats i despendre's d' això és molt complicat. Després cadascú és com és, a banda del sexe.
    Doncs, la veritat és que a mi no m'importaria jugar amb tu, encara que fos una estoneta.
    A reveure, xata

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin bandarra que estàs fet! :)

      Jo espero que en algun moment la societat evolucioni, perquè sincerament, molta tecnologia però poca lògica humana.

      Fins prompte!

      Elimina
  4. No sé si he acabat d'entendre això que deies del joc de manipulacions, però bé, s'ha de saber amb qui te la jugues, i si has confiat en algú i te la fot, em sembla que cal apuntar-s'ho a foc. Sempre em vanto de conèixer bé les persones abans de confiar-hi, però si algun cop me l'han fotut, m'ho han fet un cop i prou, perquè els he fet la creu immediatament. Trair la confiança, en totes les variants possibles, fins i tot les més simples, és el greuge més gran que es pot fer a una persona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El "joc de la manipulació" per excel·lència és criticar a algú davant de tu per veure si tu hi participes, i després anar a la persona criticada per contar-li què has dit sobre ella. Això mou guerres, no és una exageració. Això es veu a altres esferes vitals, no només en els aspectes personals.

      En qualsevol cas, m'alegro que no hagis donat segones oportunitats.

      Una abraçada, XeXu.

      Elimina
  5. Penso que les persones canviïen si volen canviar, ni l'amor, ni fets entranyables... les fan canviar per art de màgia. Opinió molt personal, fruït de la pròpia experiència,

    Bon vespre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo penso que podem moderar la nostra conducta per causes de força major, quan ens importa quelcom o algú de manera seriosa, però si no existeix aquest motiu (com ha sigut respecte la meva experiència) és gairebé impossible.

      Bona setmana, Audrey!

      Elimina
  6. Penso com l'Audrey, potser "canviar" és molt difícil però sempre es poden polir els defectes de caràcter. El problema és que la majoria de persones no són capaces de reconèixe'ls ni tenen cap intenció de millorar. Aquestes experiències com la que expliques fan mal perquè ens toquen la confiança i es passa malament, però també t'ensenyen a veure venir futurs perills. És difícil trobar el punt just de confiar en algú sense que ens pugui fer mal, però segur que és possible.

    Una abraçada, i bon estiu!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso exactament com tu, Sílvia. Li ho he comentat a Audrey en el comentari anterior.

      Passa un estiu en gran tu també, bonica!

      Elimina
  7. canviar, canviar, no canviem... intentem però no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, a partir de certa edat costa molt perdre els vells costums.

      Gràcies per passar, llegir i comentar, RaT!

      Elimina