Comparteix

Tradueïx

2 de set. 2014

Bola de pèl

Diuen que res no és comparable a la mort d'una persona però jo ara noto que em falta un bocí. Potser perquè des de que tinc ús de raó he estat envoltada d'animals. Ric d'aquells que diuen que no pateixen i que no tenen sentiments, que fan del seu dolor la seva diversió i cultura.

El dia que vaig portar la Cuca a casa em cabia a la mà, no volia sortir de la capsa on la portava tot i haver-li deixat un temps prudencial. Llavors la vaig inclinar i ella va sortir relliscant, amb les dues petites potes del davant en cada direcció.


Recordo com jugava: jo sortia corrent i ella em venia darrere, jo l'anava a buscar i ella em fugia. Si li apropava els cabells, s'acabava embolicant entre ells i intentava tallar-me'ls amb les seves dents. Quan estava estirada al sofà apareixien dues orelles a la vora com unes tisores perquè es posava dempeus per tenir visió dels obstacles; finalment em saltava a sobre i s'estirava sobre la meva panxa. Això sí, poques vegades va consentir que l'agafessin, era molt territorial.


La seva passió era el pa, no les pastanagues (tot i que aquestes últimes eren la segona passió). Prompte va identificar on es guardava el pa en casa i cada cop que s'obria aquell armari es posava darrere nostre dempeus, i amb les potetes de davant es subjectava en les nostres cames: "EI, COI D'HUMANS! DONEU-ME EL MEU ROSEGÓ DUR QUE ESTIC FARTA DE VERDURA!". Li donàvem un bocí petit i amb molta cura l'agafava sense mossegar.

La veritat és que recordo perfectament el moment en que la vaig veure a la botiga: era l'única de tots els conills que es va apropar a la tanca i es va posar a dues potes quan li vaig apropar la mà. Fa gairebé 6 anys d'aquell moment.

La pitjor part sempre li toca al meu pare, que ha de soterrar tots els nostres animals a la finca familiar.



Espero tornar a escriure-vos prompte, neuròtics i neuròtiques.

8 comentaris:

  1. Almenys han estat sis anys de bona companyia i sempre quedarà en el record

    ResponElimina
  2. Aquells que pensen que no hi ha res com perdre una persona estimada és perquè no han tingut animals. És difícil d'entendre el vincle que es genera, i mira que no sembla que facin res, i jo encara no sé si perceben quan estem bé o no. Però sé que acaben sent de la família, un familiar més que no et pots ni plantejar perdre. Jo vaig perdre un gat fa un temps i va ser un drama. Potser la recuperació és més ràpida, però quan els veus malalts o moren és un cop dur. Llegint-te m'has fet pensar que el gat que tinc tampoc no durarà sempre, i mira que és pesat i no li faig tot el cas que mereix, però se m'ha fet un nus al cor. Ànims, queda't amb el bon record.

    ResponElimina
  3. Està al cel dels bons animals de companyia, junt amb en Rincewind ;)

    ResponElimina
  4. A mi em va saber més greu la mort del meu "Gatillo" fa uns anys que no pas la d'algunes persones conegudes. Era molt maca la Cuca :) Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Quanta raó que tens. Tot i que no cal comparar-la amb l'absència de les persones estimades, quan ens deixa un animal de companyia, ens queda un dolor profund. La tendresa de l'amistat d'una bestiola de casa és molt gratificant. Tenim un gat de 12 anys i en tot al que fa referència a les seves coses ens entén perfectament.
    I em va tocar enterrar a l'eixida de casa les meves tietes, l'anterior gata. Vem vessar llàgimes.

    ResponElimina
  6. Sé del que parles. En el meu cas era una gosseta.
    Mai més he volgut tornar a tindre un animaló.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Ha gaudit de la vostra companyia i amor, no en tinc cap dubte que se'ls estima i no en tinc d'animals a casa, però amigues meves sí i es veu, es perceb, som i són vius!, sentim.

    Abraçada!

    ResponElimina
  8. Moltíssimes gràcies a tots per les vostres paraules!

    ResponElimina