Bola de pèl

Diuen que res no és comparable a la mort d'una persona però jo ara noto que em falta un bocí. Potser perquè des de que tinc ús de raó he estat envoltada d'animals. Ric d'aquells que diuen que no pateixen i que no tenen sentiments, que fan del seu dolor la seva diversió i cultura.

El dia que vaig portar la Cuca a casa em cabia a la mà, no volia sortir de la capsa on la portava tot i haver-li deixat un temps prudencial. Llavors la vaig inclinar i ella va sortir relliscant, amb les dues petites potes del davant en cada direcció.

Recordo com jugava: jo sortia corrent i ella em venia darrere, jo l'anava a buscar i ella em fugia. Si li apropava els cabells, s'acabava embolicant entre ells i intentava tallar-me'ls amb les seves dents. Quan estava estirada al sofà apareixien dues orelles a la vora com unes tisores perquè es posava dempeus per tenir visió dels obstacles; finalment em saltava a sobre i s'estirava sobre la meva panxa. Això sí, poques vegades va consentir que l'agafessin, era molt territorial.

La seva passió era el pa, no les pastanagues (tot i que aquestes últimes eren la segona passió). Prompte va identificar on es guardava el pa en casa i cada cop que s'obria aquell armari es posava darrere nostre dempeus, i amb les potetes de davant es subjectava en les nostres cames: "EI, COI D'HUMANS! DONEU-ME EL MEU ROSEGÓ DUR QUE ESTIC FARTA DE VERDURA!". Li donàvem un bocí petit i amb molta cura l'agafava sense mossegar.

La veritat és que recordo perfectament el moment en que la vaig veure a la botiga: era l'única de tots els conills que es va apropar a la tanca i es va posar a dues potes quan li vaig apropar la mà. Fa gairebé 6 anys d'aquell moment.

La pitjor part sempre li toca al meu pare, que ha de soterrar tots els nostres animals a la finca familiar.

Espero tornar a escriure-vos prompte, neuròtics i neuròtiques.

Els mosquits no, LES mosquits

Escric aquest post asseguda sobre un sofà, amb les cames creuades i amb un gel subjectat per una tela que està aplicant la seva fredor sobre una picadura de mosquit a la planta del peu: des de que tinc consciència en sóc al·lèrgica. A aquestes hores, la inflamació ha arribat a equiparar-se a l'estat de Texas.

Aquí al pis no teníem amoníac (molt efectiu per les picadures) i se m'han acabat els antihistamínics perquè també sóc al·lèrgica al pol·len de moltes plantes i arbres. Al venir a viure a Barcelona no m'havia parat a pensar amb el problema de les mosquits tigre que fan més mal perquè a Europa no estem acostumats. A sobre, jo sóc al·lèrgica. I a sobre, a la planta del peu, ben dura i que ja ni tan sols pica sinó que fa mal.

He arribat a la conclusió que estem discriminant negativament els mosquits perquè els mascles només van a la fruita. Són les mosquits, les femelles, les que ens ataquen per aconseguir la nostra sang. 

Mentre se m'adorm el peu, gràcies a Déu, he pensat que en la majoria d'espècies animals les femelles són més agressives: les lleones són les que cacen, la repica-campanes li talla el cap al mascle perquè ejaculi i les humanes som capaces de qualsevol cosa per despit.

Sempre he admirat la capacitat dels homes per resoldre els conflictes entre ells, es foten dues hòsties si cal i al dia següent fan les paus anant a prendre una cervesa. Les dones inventem mil i una maneres de matar psicològicament i pausadament, el nostre cervell no coneix els límits de la crueltat, tu...

Donaré gràcies si estic una hora sense que la planta del peu em cremi. I ja de pas, totes les femelles del planeta ens podríem relaxar una mica.

Tingueu una bona transició a la tardor, neuròtics i neuròtiques.