Comparteix

Tradueïx

25 de set. 2016

Créixer

Aquesta cosa tan petita sóc jo fa uns 27 anys aproximadament. Quina nostàlgia per aquells temps, oi? No necessitàvem gran cosa.




Després de les vacances m'he posat a reflexionar sobre la vida, sobretot quan vaig tornar del poble on em vaig criar i on fa més de 10 anys que ja no hi visc. Jo, que des dels 18 he viscut en ciutats cada cop més grans, buscant la meva identitat, buscant el desenvolupar-me i créixer com a persona, cada cop que hi torno al poble em sento estrangera.

Els meus companys de la primària, de l'institut, o bé s'han comprat una casa, s'han casat i fins i tot alguns, tenen fills. No ho critico sinó que ja m'és impossible de comprendre. Per sobre de tot he prioritzat el treball i les oportunitats, cosa que un poblet de poc més de 12.000 habitants no m'hauria donat mai.

És estrany tornar-hi de tant en tant i veure que la majoria de les noies de la teva edat s'han casat, totes ensenyen orgulloses els seus vestits blancs al Facebook (totes semblen fotocòpies les unes de les altres, només s'hi ven el mateix vestit ara?). Amb els amics més pròxims sempre parlem d'aquesta pressa en créixer com s'hi tothom s'hagués tornat boig!

Però i si els bojos som nosaltres? Encara vivim en pisos de lloguer, sense possibilitat de pensar en res més que en treballar per poder viure modestament i fer algun viatge de tant en tant. Clar, les coses no valen el mateix a un poblet que a les ciutats.

Boja o no, el que sí sé és que no em ve de gust encara ni formar famílies ni lligar-me de per vida a una hipoteca, encara queden alguns anys per accelerar per la carretera.



Bon inici de la tardor, neuròtics.

5 comentaris:

  1. Cadascú porta la seva vida al ritme que li ve de gust, no? No crec que aquestes amigues teves les hagin obligat a casar-te, igual que ningú t’obligarà a casar-te a tu. A tu et sembla que es aviat per muntar una família i a les altres els hi sembla que tu vas tard, i què? Cadascú fa el què vol. Per si et serveix d’alguna cosa jo sóc més gran que tu (tampoc gaire, eh?) i tampoc estic pensant en casar-me ni formar cap família, serà perquè tampoc visc en un poble...

    ResponElimina
  2. Pren-te el temps que calgui.
    I si cal, tot el temps.

    ResponElimina
  3. No et queixis, encara no t'han vingut les tietes del poble a dir-te que se t'està passant l'arròs.

    Per cert, un percentatge de les que avui estan feliçment casades, en un parell d'anys estaran llaminerament divorciades. Quan arribi aquest dia, presenta-me-les.

    ResponElimina
  4. mentre estiguis lliure de lligams podràs fer entre cometes el que vulguis. Quan sigui hora de fer-ho serà perquè en aquell moment et ve de gust, cosa que no voldrà dir que sigui rentable, però es fa perquè és el que volem.
    Molts i moltes del teu poble encara que no t'ho sembli t'envegen, segur. Som humans, mai estem contents i triïs el camí que triïs sempre hauràs de deixar alguna cosa per fer, tot no es pot fe seguir.

    ResponElimina