Tradueïx

02/11/2014

Regnat del terror

Les nenes actuals no deixen de sorprendre'm. Algunes coses són exactament com quan jo era adolescent però potser s'han incrementat en magnitud. M'arriben històries a les orelles que semblen tretes d'una pel·lícula americana d'animadores. Em recorda a una de les cançons de la meva llista de música:


Tinc dues cosines de 14 anys (també són cosines entre elles) que van a la mateixa classe i que es mouen pels mateixos llocs. Una d'elles té aires de deesa rossa d'ulls blaus, maliciosa com ella sola; l'altra és un àngel de cabells rulls castanys, infinitament dolça però perillosa quan se la provoca. Aquestes han obert una guerra entre elles que ha acabat amb baralles al mig dels passadissos de l'institut.

Com que conec a les dues i també he escoltat altres històries, puc confirmar que la rossa ha creat un regnat del terror amb altres víbores que està basat en el menyspreu cap a altres noies i la manipulació. La meva cosina castanya té bon cor i per l'empenta que té, estic segura que ha fet front a les provocacions de la primera.

És clar que no sóc objectiva en aquesta història, tinc una clara preferència i afinitat per una d'elles. He de dir en la meva defensa que en les reunions familiars la rossa sempre vol ser el centre d'atenció i fa unes mirades de malícia davant de certes situacions que sempre m'han fet venir ganes de posar-li els peus a terra. Per mi, li poden arrencar tots els pèls del cap.

El que em preocupa de tot açò és per què continuem educant les nenes per promoure aquestes situacions; jo recordo tenir les meves diferències amb altres noies però no fins arribar al punt de barallar-me amb ningú i menys encara compartint la mateixa sang.

Una d'elles ha estat criada fent-li creure que és una princesa especial i l'altra, que ha estat criada com una més, ha de patir els capricis de la primera. Injust, però tota acció genera una reacció.


Fins la propera neurosi, estimats/des.

23/09/2014

Nens? No, gràcies!

Sempre he cregut que la societat impulsa les dones a crear l'instint maternal. No portem a un malentès, és un fet científicament provat que hi existeix perquè així es garanteix que el nadó pugui sobreviure en la seva etapa més vulnerable.

El que sí que trobo que és forçat (i manipulat) és el fet que des de la joventut, la majoria de les dones ja s'imaginen com seran els seus fills, quants en tindran, quins noms els hi posaran, com serà la seva educació... Em sembla descontextualitzat. Em treu de polleguera. Senyoretes del món, voleu fer el favor de ser independents, de viure, de (re)crear-vos, i després ja vindrà tota la resta?


Reconec que jo tampoc no sóc un exemple a seguir. Quan els nens escridassen com animals faig mirades reprovatòries a tort i a dret. No m'agrada fer pallassades perquè riguin, ni tampoc posar veus estúpides. A mi em sembla perfecta aquesta norma de restaurants i d'hotels de no acceptar a menors. Jo, des de petita, fugia de les nines que semblaven nadons, no li veia el què. Quan havíem de fer fires solidàries de joguets era el primer que agafava per donar-ho. Imagineu-me.

Però no ens enganyem: la culpa és dels pares, si ells no estan educats tampoc no educaran bé els seus fills. No m'estranya que molts nens em rebenten l'oïda a tot arreu quan els seus pares no poden evitar parlar sense deixar-nos sords a tots en un radi de 100 metres. La pitjor experiència infantil la vaig patir en un tren que m'havia de portar 500 km enllà amb 5 nens a dins i amb els seus dèspotes pares.

I tot i això, està mal vist dir que no t'agraden els nens, aquestes mirades reprovatòries es tornen contra tu, com si fossis el dimoni! El que passa és que la majoria no veu que un nen és més que tenir-lo una hora per jugar, per això els agraden i et jutgen.

Això sí, si mai en tinc els meus sí que m'agradaran, com a tots, vaja. Però mentre no arribi aquest moment, sóc feliç amb la meva tranquil·litat.



Fins prompte, neuròtics i neuròtiques!