Comparteix

Tradueïx

25 set. 2016

Créixer

Aquesta cosa tan petita sóc jo fa uns 27 anys aproximadament. Quina nostàlgia per aquells temps, oi? No necessitàvem gran cosa.




Després de les vacances m'he posat a reflexionar sobre la vida, sobretot quan vaig tornar del poble on em vaig criar i on fa més de 10 anys que ja no hi visc. Jo, que des dels 18 he viscut en ciutats cada cop més grans, buscant la meva identitat, buscant el desenvolupar-me i créixer com a persona, cada cop que hi torno al poble em sento estrangera.

Els meus companys de la primària, de l'institut, o bé s'han comprat una casa, s'han casat i fins i tot alguns, tenen fills. No ho critico sinó que ja m'és impossible de comprendre. Per sobre de tot he prioritzat el treball i les oportunitats, cosa que un poblet de poc més de 12.000 habitants no m'hauria donat mai.

És estrany tornar-hi de tant en tant i veure que la majoria de les noies de la teva edat s'han casat, totes ensenyen orgulloses els seus vestits blancs al Facebook (totes semblen fotocòpies les unes de les altres, només s'hi ven el mateix vestit ara?). Amb els amics més pròxims sempre parlem d'aquesta pressa en créixer com s'hi tothom s'hagués tornat boig!

Però i si els bojos som nosaltres? Encara vivim en pisos de lloguer, sense possibilitat de pensar en res més que en treballar per poder viure modestament i fer algun viatge de tant en tant. Clar, les coses no valen el mateix a un poblet que a les ciutats.

Boja o no, el que sí sé és que no em ve de gust encara ni formar famílies ni lligar-me de per vida a una hipoteca, encara queden alguns anys per accelerar per la carretera.



Bon inici de la tardor, neuròtics.

30 jul. 2016

Tornada

Sóc un gran desastre, no ho negaré pas. Sempre m'ha agradat pensar, sentir, escriure; el fet de plasmar en paraules el que em passa per la ment m'allibera. Però suposo que tots heu tingut en algun moment de la vostra vida la sensació que us heu deixat perdre, que tant fa el que passi, i tot allò que us agrada queda oblidat en un racó sense que se us remogui res per dins.

I així he estat, durant molt més temps del que m'hauria agradat fins que vaig reprendre de nou el camí que em feia feliç. Ha passat un any des del meu últim post i tot aquest temps es resumeix en: fer front situacions límit, plantar cara per fi, aprendre a valdre's per una mateixa, tornar a confiar en la resta, obrir-se de nou al món i gaudir del que la vida t'ha tornat a donar.


Ara, que per fi he assumit els meus fracassos i nous èxits, he vist clara la necessitat de tornar a escriure, de no abandonar mai allò que t'agrada senzillament per formar part d'una gran massa que només s'esforça en allò que li és remunerat. Això és important, però la part més creativa no s'ha de lapidar.

Sempre he sabut que tornaria, no sabia quan, o bé posava excuses amb que no tenia temps ni forces, però això ja no és cert del tot. El més bonic és tornar a tenir en ment nous projectes i recuperar els que han format part de tu durant anys.



Us havia trobat a faltar. I també a l'estiu.