Tradueïx

23/09/2014

Nens? No, gràcies!

Sempre he cregut que la societat impulsa les dones a crear l'instint maternal. No portem a un malentès, és un fet científicament provat que hi existeix perquè així es garanteix que el nadó pugui sobreviure en la seva etapa més vulnerable.

El que sí que trobo que és forçat (i manipulat) és el fet que des de la joventut, la majoria de les dones ja s'imaginen com seran els seus fills, quants en tindran, quins noms els hi posaran, com serà la seva educació... Em sembla descontextualitzat. Em treu de polleguera. Senyoretes del món, voleu fer el favor de ser independents, de viure, de (re)crear-vos, i després ja vindrà tota la resta?


Reconec que jo tampoc no sóc un exemple a seguir. Quan els nens escridassen com animals faig mirades reprovatòries a tort i a dret. No m'agrada fer pallassades perquè riguin, ni tampoc posar veus estúpides. A mi em sembla perfecta aquesta norma de restaurants i d'hotels de no acceptar a menors. Jo, des de petita, fugia de les nines que semblaven nadons, no li veia el què. Quan havíem de fer fires solidàries de joguets era el primer que agafava per donar-ho. Imagineu-me.

Però no ens enganyem: la culpa és dels pares, si ells no estan educats tampoc no educaran bé els seus fills. No m'estranya que molts nens em rebenten l'oïda a tot arreu quan els seus pares no poden evitar parlar sense deixar-nos sords a tots en un radi de 100 metres. La pitjor experiència infantil la vaig patir en un tren que m'havia de portar 500 km enllà amb 5 nens a dins i amb els seus dèspotes pares.

I tot i això, està mal vist dir que no t'agraden els nens, aquestes mirades reprovatòries es tornen contra tu, com si fossis el dimoni! El que passa és que la majoria no veu que un nen és més que tenir-lo una hora per jugar, per això els agraden i et jutgen.

Això sí, si mai en tinc els meus sí que m'agradaran, com a tots, vaja. Però mentre no arribi aquest moment, sóc feliç amb la meva tranquil·litat.



Fins prompte, neuròtics i neuròtiques!



16/09/2014

Guarir-se

Ella és forta perquè no necessita ningú per llepar-li les ferides, si cal ja prendrà agulla i fil entre les seves urpes per cosir-les. Mai no ha necessitat que s'apiadin d'ella perquè prefereix disculpar-se que no pas demanar permís.

Sempre camina decidida entre els vianants amb una habilitat impossible, evitant els xocs o el contacte físic massa estret amb els desconeguts. No li agrada pas sentir-se arraconada, és com si li faltés l'aire.

Té un somriure enlluernador. Com que és el seu signe més visible tothom la creu dolça i innocent; ha trigat molts anys en fabricar aquesta perfecta màscara que amaga les seves veritables intencions. És astuta, mai ningú no la veu venir fins que finalment ha marcat fondo els seus incisius. Llavors s'escolta un xiscle, però ella ja havia avisat abans d'atacar.


Quan ningú no la mira es sent alliberada. Sense ulls escrutadors al voltant es despulla per dins i per fora, sense complexos, sense romanços. Només a ell li permet observar-la tal i com és. Per fi ha trobat algú tan incoherent com ella. 

Tots dos comprenen la ira sobtada perquè es reflecteixen com en un mirall que s'acaba trencant i que amb molta cura, després tornen a reparar. Saben que el desig i l'amor són decisius en un món encara més incoherent que tots dos junts. Recolzats l'un sobre l'altre observen imatges de torres de fum i estels caiguts contra el terra.

L'un és per l'altre el que l'aigua fa amb la sorra que s'ha quedat presa en la pell humida. Per sort es podran guarir l'un a l'altre les ferides de l'esquena.