La síndrome del desamor

Arran d'un llibre d'un escriptor romàntic italià, es va posar de moda per tota Europa en les ciutats més emblemàtiques (Roma, París, Florència, Budapest, Barcelona...) que els enamorats escriguessin els seus noms en un encadenat, l'enganxessin al pont i llencessin la clau al riu simbolitzant l'amor etern. Jo també ho vaig fer a París començant amb una broma.

Tot i que el meu encadenat no ha tingut necessitat d'ésser rescatat, hem d'ésser honests i pensar en totes les possibilitats: les relacions es poden trencar i de segur que més d'un es va penedir de no guardar-se la clau de l'encadenat a la butxaca, només per si de cas.

Quan una relació es trenca arriben una sèrie de sentiments i emocions molt típics, sobretot en les dones quan és la primera ruptura: "Mai no trobaré ningú com ell", "Mai ningú no l'estimarà com ho he fet jo", "Mai no me n'estimaré a cap altre com a ell", "Mai no me n'oblidaré d'ell". En definitiva tot un vocabulari que sempre comença amb "mai". Ho sé ben bé perquè jo ho vaig experimentar un cop, als 17, i fa poc ho he viscut de nou mitjançant una amiga que travessa una ruptura.

La societat i la cultura (un exemple són les pel·lícules Disney) ens han fet creure que només hi ha un amor vertader, només un que no s'oblida i només un que et marca de per vida. És evident la famosa factoria de dibuixos animats ha fet molt més mal al sector femení que al masculí perquè almenys les pel·lícules més antigues anaven molt més adreçades cap a elles: princeses, prínceps i estores voladores mentre es canta una cançó. Es necessita un fort pensament crític per deixar d'assimilar aquestes construccions en els nostres esquemes mentals, fet impossible en la infantesa.

Com jo vaig cometre un cop aquesta errada he de dir que el següent amor és més gran que l'anterior perquè madurem com a persones i aprenem de les errades. Ningú no és capaç realment de llevar-nos la nostra capacitat d'estimar perquè només amb un moment d'il·lusió amb una nova persona és suficient per eliminar mesos o anys de records amb algun altre. 

L'esperança escalfa molt més l'ànima que la por i la desconfiança tot i que una dona passi moments difícils per una ruptura. Tot acaba passant i en distints racons del món moltes dones comencen a escriure els seus propis contes, ben alternatius al que ens han fet creure durant tants anys.

Ens veiem prompte, neuròtics i neuròtiques.

Dedicat a la meva petita E.