Comparteix

Tradueïx

14 d’ag. 2013

La síndrome del desamor


Arran d'un llibre d'un escriptor romàntic italià, es va posar de moda per tota Europa en les ciutats més emblemàtiques (Roma, París, Florència, Budapest, Barcelona...) que els enamorats escriguessin els seus noms en un encadenat, l'enganxessin al pont i llencessin la clau al riu simbolitzant l'amor etern. Jo també ho vaig fer a París començant amb una broma.

Tot i que el meu encadenat no ha tingut necessitat d'ésser rescatat, hem d'ésser honests i pensar en totes les possibilitats: les relacions es poden trencar i de segur que més d'un es va penedir de no guardar-se la clau de l'encadenat a la butxaca, només per si de cas.

Quan una relació es trenca arriben una sèrie de sentiments i emocions molt típics, sobretot en les dones quan és la primera ruptura: "Mai no trobaré ningú com ell", "Mai ningú no l'estimarà com ho he fet jo", "Mai no me n'estimaré a cap altre com a ell", "Mai no me n'oblidaré d'ell". En definitiva tot un vocabulari que sempre comença amb "mai". Ho sé ben bé perquè jo ho vaig experimentar un cop, als 17, i fa poc ho he viscut de nou mitjançant una amiga que travessa una ruptura.

La societat i la cultura (un exemple són les pel·lícules Disney) ens han fet creure que només hi ha un amor vertader, només un que no s'oblida i només un que et marca de per vida. És evident la famosa factoria de dibuixos animats ha fet molt més mal al sector femení que al masculí perquè almenys les pel·lícules més antigues anaven molt més adreçades cap a elles: princeses, prínceps i estores voladores mentre es canta una cançó. Es necessita un fort pensament crític per deixar d'assimilar aquestes construccions en els nostres esquemes mentals, fet impossible en la infantesa.

Com jo vaig cometre un cop aquesta errada he de dir que el següent amor és més gran que l'anterior perquè madurem com a persones i aprenem de les errades. Ningú no és capaç realment de llevar-nos la nostra capacitat d'estimar perquè només amb un moment d'il·lusió amb una nova persona és suficient per eliminar mesos o anys de records amb algun altre. 

L'esperança escalfa molt més l'ànima que la por i la desconfiança tot i que una dona passi moments difícils per una ruptura. Tot acaba passant i en distints racons del món moltes dones comencen a escriure els seus propis contes, ben alternatius al que ens han fet creure durant tants anys.

Ens veiem prompte, neuròtics i neuròtiques.



Dedicat a la meva petita E.

13 comentaris:

  1. No hi ha mal que cent anys duri... ni cervell que ho resisteixi! Quan algú atravessa un moment dolent és normal que surtin totes les neures internes i tots els "mai més...", però el temps passa i les ferides cicatritzen.

    I a la merda les històries Disney! Que no nos engañen!!! :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla un tòpic però finalment és cert que el temps ho cura tot i només s'ha d'ésser pacient.

      Una abraçada, Alba!

      Elimina
  2. Molt bona reflexió, supose que cada trencament és diferent, i la superació en tots els casos no serà la mateixa, fins i tot en alguns casos serà total mentre que en d`altres, el temps serà l`enemic que faça evident l`equivocació de l`acció (en cas que haja estat una equivocació) .Abraçada1

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jordi :)
      Altra abraçada per tu.

      Elimina
  3. Al costat de ma casa hi ha les vies del tren, i un pont que les passa per sobre. En eixe pont també hi ha candaus. Llençar el candau a la via és el mateix que fer-ho a un riu? Jo crec que no: no desapareix de la vista i, si no cau sobre un rail, es perfectament recuperable. És clar que, si tens punteria i cau sobre un rail, el deixa planet.

    Bé, tot plegat és una reflexió absurda sobre un costum que tampoc té més importància. A no ser que regentes una ferreteria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, m'ha fet gràcia el que m'has comentat de les vies del tren!

      Clar, si volien declarar el seu amor i els pobres no tenen un pont amb riu s'hauran de conformar amb el del a via del tren!

      Elimina
    2. De La Torrassa a la platja hi ha mitja horeta en metro o autobus. El riu més proper és el Llobregat, però llençar-hi allà la clau pot ser perillós.

      Elimina
  4. Els amors tots són grans i tots diferents de cada un aprenem a millorar l'altre és per això que en cas de posar candau.....millor guardar la clau, mai se sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Guarda la clau o bé, no fiques cap encadenat! :)

      Elimina
  5. Bona reflexió!! Em fa pensar que durant molt temps he tingut el cor tancat amb un candau i que encara no he trobat la clau. De cara a la pròxima vegada em sembla que el deixaré ben obert ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia :)

      Certament, igual crec que tampoc has tancat el teu cor sinó que no ha aparegut la persona idònia, perquè quan apareix el cor s'obre automàticament.

      Un petonet.

      Elimina