Em resulta molt curiosa la manera en que m'han jutjat moltes dones durant part de la meva vida per un senzill motiu: sóc filla única. Automàticament jo havia de ser una princesa consentida, sense modals i amb el cap buit. Evidentment això m'ho deien dones amb germans i germanes.
.JPG)
El més exagerat que he hagut d'escoltar ha estat: "Tu és que has tingut una vida molt fàcil perquè els teus pares només t'han hagut de mantenir a tu".
Això m'ho va dir una noia amb germans, és evident; la meva resposta la va callar per sempre més: "Què té a veure l'educació que m'han donat amb que els meus pares no són uns ganduls com altres?". Sí, estava insinuant que els seus pares tenien de treballadors el que jo de monja. A banda, que si no penses pencar de valent et pots posar un condó per no haver de criar més boques de les que pots mantenir; sí, és així de fàcil i de dràstic. Sovint la gent creu que ser pare o mare és fàcil, però és una inversió grandiosa de diners.
Tornant al tema, què sabia aquesta de ma vida? No res. Evidentment no tenia n'idea que des dels 7 anys em feia el llit i ajudava en la neteja de la casa. Tampoc que els meus pares eren molt exigents (i quan dic molt, és molt) amb el meu rendiment acadèmic i amb la formació extra-escolar (per exemple, classes d'anglès des dels 4 anys). Tampoc no sabia que ma mare em va ensenyar protocol des de ben petita perquè havia d'acudir amb ells a certs compromisos que no vénen al cas. També és fàcil jutjar quan no es sap que des de petita vaig aprendre a tenir cura de l'hort, dels animals i que quan el Rottweiler del veí es va escapar em va atacar amb 8 anys.
Vinga, seguim: no sabia que mentre els meus amics passaven un estiu a Irlanda amb famílies d'acollida jo vaig anar a Anglaterra a un internat on feia 6 hores d'anglès al dia quan vaig fer els 16. Encara menys sabrà que he compaginat els meus estudis universitaris amb un voluntariat i que tot i acabats els estudis, al gener realitzaré un màster per iniciativa pròpia mentre continuo estudiant anglès, distints cursos, busco feina activament i aprofito el que em surt, encara que no sigui la meva especialitat.
Però aquesta noia, que em va jutjar i que no és filla única, el dia que havia de fer selectivitat es va adormir i va perdre l'autobús, i tenint permís de conduir no va ser capaç d'agafar el cotxe per fer 40km fins la universitat. Tampoc no va ser capaç de fer els exàmens al setembre. Els seus pares no li van dir res.
Però la immadura, malcriada i que li ho han donat tot fet sóc jo.
En definitiva, he conegut moltíssims fills únics que valen el seu pes en or i altres tants que són unes sangoneres; el mateix ocorre amb els fills que tenen germans perquè la qüestió no està en aquest estereotip sinó en la maduresa dels pares i en com volen educar els seus fills. Finalment, els hi dono les gràcies als meus per tot.
Fins prompte, neuròtics i neuròtiques...
Noia... no afegiré pas res a tot el que has escrit. El signo de cap a peus (i jo sóc el menut de 2 germans). Només t'aplaudiré, pel que has escrit, i per l'educació que t'han donat tons pares. De 10 (i no ho dic per fer-te la pilota).
ResponEliminaMoltes gràcies, Porquet :)
EliminaM'has fet posar vermella i tot per les teves paraules!
Tinc uns veins que són nou germans i per el que veig també estan ben educats. Jo com bé dius tu he conegut fills únics molt bons i d'altres que no es valen per ells mateixos si no hi ha els papes. Qüestió de cultura paterna.
ResponEliminaMoltes persones no volen entendre que el nombre de fills no és sinònim de la qualitat de l'educació; és més fàcil dir que altres ho han tingut més fàcil per ser només un...
EliminaJo sóc el petit, el fill més petit, el nét més petit, el besnét més petit.... I sí, en alguna cosa m'ha influït, és clar. Però la personalitat de cadascú és déu a una combinació de factors.
ResponEliminaLa personalitat de cadascú es deu a molts factors socials, com bé has dit; jo no tinc germans però he assistit a tantes activitats, cursos... I a banda tinc 20 cosins germans, el que ha suposat que no sóc gens egoista i no tinc cap problema per treballar en equip ara en l'adultesa.
EliminaAplaudeixo la valentia d'explicar una vida com la teva. Ets un model a seguir per pares i mares.
ResponElimina(Jo sóc la gran i tampoc tinc una vida de roses. Però sóc una mica neures...deu ser perquè sóc poeta?)
Bé, no sóc un model a seguir jo sinó potser els meus pares; m'he emprenyat tants cops amb ells per discrepàncies amb la seva manera de fer les coses que només ara entenc quins eren els seus motius.
EliminaEl més important per mi ha estat que no m'han educat amb el "fas les coses = obtenir un regal"; jo sempre he sabut quines eren les meves obligacions sense esperar res a canvi, si em premiaven amb res era perquè els sortia fer-ho.
Tots som una mica neuròtics, Cantireta :) Sobretot les dones.
Per això el títol d'aquest blog i els pensaments que deriven d'ell.
Jo també soc fill únic. No crec que hagi sigut un consentit, però tampoc he patit aquesta infància de treball dur i continuada pressió sense descans com tu...
ResponEliminaQue ningú no miri els meus pares com uns dictadors!
EliminaA mi m'agradava fer totes aquestes coses, de fet les escollia jo; adorava passar-me un estiu sencer en el camp, amb la meva àvia, tenint cura dels animals, arreglant l'hort... Diguem que els meus pares m'inculcaven el tenir obligacions però em donaven a escollir. Recordo que feia ball típic valencià i com que no em ma agradar, ma mare em va traure feliç i vaig canviar l'activitat.
De fet, a banda tenia molt de temps lliure i em donaven molta autonomia. MAI no m'han castigat perquè no era necessari, parlaven amb mi i em feien entendre les meves errades.
Per mi ha sigut una infantesa i adolescència feliç i ben superades, sense traumes importants; simplement, no tinc problemes en gestionar les obligacions i deures actualment perquè em van ensenyar de petita.
Jo vaig ser filla única fins als 8 anys i mig i crec que no vaig ser gaire consentida... Quan va nèixer ma germana suposo que la meva vida va fer un gir ja que tot el que fins llavors era per mi (no solament coses materials, sinó també mirades, gestos, atenció...) va passar totalment a ella. La vaig acollir molt bé i em vaig fer responsable de patac havent-la de cuidar mentre els meus pares treballaven. En tinc molts bons records! :) Estic totalment d'acord amb el que has dit Lydia... la gent sempre jutja sense saber quina és la vida de les persones i ni si amb les seves paraules està ferint sentiments... I crec que tot té el mateix orígen: L'educació que un ha rebut de petit.
ResponEliminaBé, Alba, tu també ets Educadora Social i no cal que et digui com d'important és l'educació que mamem a casa.
EliminaSobretot en el teu cas, la teva responsabilitat màxima ha estat tenir cura de la teva germaneta, donant-te així l'oportunitat de créixer i de ser responsable.
Una abraçada forta! :)
Certament, el fet de ser fill únic no significa absolutament res respecte a l'educació que has rebut. Conec un cas d'uns germans que no han estat "mimats" però que tenen moltíssimes mancances a l'hora de relacionar-se amb la gent, saber viure pel seu compte, etc, etc. per l'educació (o manca d'aquesta) que han rebut per part dels pares.
ResponEliminaPer altra banda, com és que t'has passat al català central? haha. M'agradava el teu toc valencià! :P Quan parles també utilitzes l'accent de Barcelona o només uses les paraules i les terminacions verbals?
Jo som mallorquí i estic d'Erasmus, he conegut a valencians aquí, i canvii el meu accent quan parl amb ells (així com les terminacions verbals) perquè el mallorquí és difícil de comprendre XD Però al final em surt un poc poti-poti, tot plegat.
Salutacions!
PirotècniC.
"Català central"? Supose que voldràs dir "centre-oriental" o "nord-oriental".
EliminaCal llegir molt finament per a trobar orientalismes en el català, que basa la seua escriptura en el occidental.
Per a fer-ho ben centre-oriental caldria escriure amb la u i sense la r final.
Em referia a que fa servir verbs generalment de la zona oriental (sortir) o els demostratius (aquest, aquells), terminacions en -o (surto, menjo), entre d'altres. Quan abans d'anar a Barcelona no eren habitual en l'escriptura de na Lydieta. Eh, que no ho critic, només és un apunt com a lector habitual seu :)
Elimina*PirotècniC
Al Baix Vinalopó també s'empra el verb sortir. La gent ix al carrer i surt a la galeria.
EliminaAcabar les coses en -o ho fan els lleidatans, els tortosins i d'altres nord-occidentals (o centre-occidentals). Els que pronuncien -u també escriuen -o (gironins, manresans, barcelonins, tarragonins...).
...
Algun dia escriuré jo en xava profund i me quedaré ben a gust.
Hagi pau! :)
EliminaPirotècniC, tens raó. Estic escrivint en oriental estàndard i no en la meva variant dialectal per un motiu senzill: M'he fixat que han augmentat bastant les visites d'altres països i malauradament si escric en la varietat occidental moltes paraules no es tradueixen i encara costa més entendre la traducció que de per sí, no és perfecta amb el Google Traductor.
Bé, una biografia que explica una personalitat força especial. En qualsevol cas, l'important és valorar en la mesura justa els pros i contres de l'educació rebuda i treure'n el màxim profit. És evident que res ni ningú és perfecte i, precisament per això, és inútil fer comparacions. Cadascú fa allò que creu més convenient. No hi ha fórmules màgiques ni per educar els fills ni, per descomptat, per viure la vida
ResponEliminaSalut, amor, humor i peles.
Com sempre, la teva saviesa és benvinguda, Gregori.
EliminaNo existeixen fórmules màgiques i de vegades és complicat compaginar la vida individual amb l'educació d'altres persones.
Una forta abraçada.
Les teves paraules proven que no podem penjar etiquetes per determinats condicionaments personals, però malauradament es tendeix a fer-ho i també que l'educació que ens donen els pares és fonamental pel nostre creixement i el viure i les experiències també posen els seus ingredients en el què som.
ResponEliminaAi, les etiquetes!
EliminaQuè fàcil (i caòtic alhora) seria un món sense aquestes!
Una abraçada.
Felicitats per l'article. Jo, com a fill únic i pare de filla única, afegiria un factor que moltes vegades fa que un fill únic maduri més que altres: la soledat. Amb els anys vas prenent consciència que només depens de tu, que, més enllà dels pares (que no hi seran sempre), ningú et podrà treure les castanyes del foc si les coses et van malament a la vida. En els moments durs t'adones que t'has de resoldre els problemes tot sol, que no pots repercutir ni culpa ni responsabilitat cap a ningú, que ningú et protegeix dels perills ni t'amaga les faltes, i t'acostumes a viure tant els èxits com els desenganys en una certa intimitat. Crec que tot plegat t'acaba fent més independent i autònom, sobretot si saps trencar (o relativitzar) els lligams paterns a temps. Quan a la vida has de sobreviure a la feina, formar una familia o implicar-te en projectes de tota mena, aquesta independència emocional crec que és força positiva.
ResponElimina