El poder i jo

Això és Dachau, el primer camp de concentració creat per Hitler a prop de la ciutat de Munic; al principi només s'usava per allotjar els dissidents del règim. Allà vaig pensar en com s'inicia el poder i en què degenera.

He estat sempre una persona que respecta les normes socials i que no ha tingut problemes en acceptar l'autoritat (excepte en els últims anys, on qualsevol dret ciutadà es una violació). Comprenc quin és el meu rol en cada ocasió però per mi sempre hi ha hagut una excepció: el poder es guanya, no es té per simple posició.

Aquesta premissa meva va cobrar força l'any 2011, quan vaig tenir una professora que sincerament hauria preferit no conèixer mai i això que he hagut de fer front a professors que per exemple, xocaven ideològicament amb mi però que eren bons professionals i acabàvem rient plegats.

N'érem uns 20 en classe i això li permetia fixar-se incisivament en cada un. No vaig entendre mai la metodologia: portàvem a classe un text llegit i qui volia explicava les seves sensacions mentre asseguts en rogle, ens escoltàvem. Sona bé, oi? La realitat és que les persones no es podien expressar lliurement: una vegada, moderant un dels texts, vaig expressar que no hi havia res més perillós que una dona masclista i mentre les meves companyes assentien, aquesta professora va fer un gest entre la burla, la indignació i la incredulitat. Ella volia que ho captés i així ho vaig fer. Vaig abandonar el debat i no vaig parlar més en els tres mesos restants perquè em negava a formar-ne part.

Aquesta dona escrivia en les webs d'algunes associacions de dones (quins collons) que la seva relació educativa amb els alumnes era de comprensió i estima, quan la realitat és que només una persona tenia el privilegi de dir les barbàries humanes més grans mentre ella li reia. En vàries classes algunes persones van acabar plorant per la impotència de no poder expressar-se per les burles i gests del seu protegit, però això no ho escrivia.

L'únic objecte d'avaluació era un quadern de reflexions sentimentals sobre les classes i a mi, no m'inspiraven res perquè d'hipocresia no en sé. En una tutoria, aquesta bona dona em va venir a dir que jo era massa racional. És la racionalitat dolenta? Sobretot quan t'has d'empassar hores i hores parlant de camins, d'experiències vitals i de sentiments. Com a mínim, li vaig dir clar que aquesta metodologia no tenia ni cap ni peus. Jo ja sabia que no donar-li el poder es reflectiria més tard en la meva nota però preferia mostrar la meva opinió, el meu poder.

L'últim dia de classe moltes persones, que fora de l'aula es desfeien en crítiques li donaven l'enhorabona per la magnífica experiència; jo feia un somriure sarcàstic i la mirava en silenci, amb els braços creuats. Ella em coneixia bé com per saber què pensava.

No em podia suspendre, fent més abús del seu poder si cap, però intentaria avergonyir-me amb una nota mediocre. Així ho va fer però no em va avergonyir en cap moment, m'hauria avergonyit si hagués estat més elevada.

Molts dels meus companys van preferir donar-li el poder i no actuar davant els improperis a altres persones i opinions. Jo vaig fer el que creia necessari per no trair-me. El més greu és que l'engany de molts farà que altres tants alumnes hagin de viure situacions semblants a la Universitat de València fins que el conjunt es consideri bastant unit com per posar-hi solució. Ara imagineu de què seria capaç aquesta persona amb un rang de poder més elevat.

Finalment, els grans desastres comencen amb algú que poc a poc guanya poder perquè la resta l'hi dóna esperant beneficis. I comencen sempre de manera silenciosa.

Useu la neurosi per actuar en conseqüència. Fins prompte.