Sempre he cregut que la societat impulsa les dones a crear l'instint maternal. No portem a un malentès, és un fet científicament provat que hi existeix perquè així es garanteix que el nadó pugui sobreviure en la seva etapa més vulnerable.
El que sí que trobo que és forçat (i manipulat) és el fet que des de la joventut, la majoria de les dones ja s'imaginen com seran els seus fills, quants en tindran, quins noms els hi posaran, com serà la seva educació... Em sembla descontextualitzat. Em treu de polleguera. Senyoretes del món, voleu fer el favor de ser independents, de viure, de (re)crear-vos, i després ja vindrà tota la resta?
.JPG)
Reconec que jo tampoc no sóc un exemple a seguir. Quan els nens escridassen com animals faig mirades reprovatòries a tort i a dret. No m'agrada fer pallassades perquè riguin, ni tampoc posar veus estúpides. A mi em sembla perfecta aquesta norma de restaurants i d'hotels de no acceptar a menors. Jo, des de petita, fugia de les nines que semblaven nadons, no li veia el què. Quan havíem de fer fires solidàries de joguets era el primer que agafava per donar-ho. Imagineu-me.
Però no ens enganyem: la culpa és dels pares, si ells no estan educats tampoc no educaran bé els seus fills. No m'estranya que molts nens em rebenten l'oïda a tot arreu quan els seus pares no poden evitar parlar sense deixar-nos sords a tots en un radi de 100 metres. La pitjor experiència infantil la vaig patir en un tren que m'havia de portar 500 km enllà amb 5 nens a dins i amb els seus dèspotes pares.
I tot i això, està mal vist dir que no t'agraden els nens, aquestes mirades reprovatòries es tornen contra tu, com si fossis el dimoni! El que passa és que la majoria no veu que un nen és més que tenir-lo una hora per jugar, per això els agraden i et jutgen.
Això sí, si mai en tinc els meus sí que m'agradaran, com a tots, vaja. Però mentre no arribi aquest moment, sóc feliç amb la meva tranquil·litat.
Fins prompte, neuròtics i neuròtiques!
Jo em queixava perquè en Rincewind ja em donava molta feina, imaginat tenir un crio, ai ai ai >_<
ResponEliminaNo et jutjaré pas per dir que no t'agraden els nens, hi ha qui es deixa portar més o menys per la societat, i el mateix podria dir de les bodes. Sembla que hi ha gent que desitja el dia del seu casament des d'anys enrere, i a mi em sembla una bajanada. Però el que sí que et diré és que ets molt jove, molt més del que t'agrada fer veure. Fas reflexions molt interessants i et veig amb el cap molt moblat, però jo que et trec uns quants anys et diré que a la vintena les coses ens semblen d'una manera, i després descobrim que no ho són. Per exemple, jo quan en tenia 20 pensava que tindria fills i que a l'edat que tinc ara, 36, ja hauria tancat aquest capítol, i la veritat és que encara m'hi he de posar, i he tingut seriosos dubtes de fer aquest pas. El que vull dir és que encara no saps què és l'instint maternal, perquè no l'has tingut, però et pot aparèixer, igual que pot no aparèixer-te. No és instint, que nosaltres no en tenim, però és una pulsió molt forta a la maternitat, i a les dones els passa, no perquè la societat ho reclami, sinó per fisiologia i evolució. És clar que la societat empeny, però és que no convé esperar gaire a tenir-los, perquè a partir de certa edat ja poden aparèixer complicacions.
ResponEliminaAra, això té poc a veure amb que els nens dels altres siguin odiosos, tant si és perquè ho són els pares com si no. Aquests et molestaran tota la vida, però et diré un secret, quan tinguis fills, si és que decideixes tenir-ne, et semblarà que els teus no molesten mai a ningú. Som així els humans.
El problema començà el dia en què els pares decidiren convertir els xiquets en semidéus.
ResponEliminaAmb permís, en lloc de parlar de nens, parlaré d'adults. No fa gaire he estat a la sala d'espera de la consulta del metge del "Seguru". Un senyor que també esperava li explicava els seus mals a un altre pacient, però amb un volum de veu suficient per a que ho escoltés tot l'edifici. Per acabar-ho d'adobar la senyora de fer feines feia el mateix amb un altra persona. Tot això en un lloc on hi hauria d'haver més silenci que a un temple.
ResponEliminaImpossible llegir el llibre que duia, mentre esperava la mitja hora de retard de l'especialista.
I si també prohibissin entrar als restaurants els adults cridaners ?
Si no t 'agraden els nens prova un dia amb pre adolescents.....i comviure-hi. Creu-me que les hormones et poden posar hostèric. No sé si es veu que parlo amb exeriència
ResponEliminaA mi tampoc m'agrada la canalla dels altres! hehe
ResponEliminaSi em trobo amb nens que no hi ha per on agafar-los, sempre penso quins desastres de pares deun tenir. I sobre gustos tot s'hi val, fins hi tot en qüestió de nens. Més responsabilitat i menys tòpics.
ResponEliminaJo estic d'acord i no hi estic d'acord amb XeXu, i sobretot no ho estic amb el final. Jo recorde a ma mare que sempre que ens treia de casa tant a mi com a la meua germana anava amb mil ulls, feu el favor de vindre, no crideu, demaneu permís, i totes aquestes coses. Ma mare sempre ha pensat a cada moment que podíem molestar, i va estar sempre molt atenta.
ResponEliminaI pense sobretot que, han estat d'allò més encertats Jpmerch i Xavier Pujol, molt poques voltes m'atreviria a donar-los la responsabilitat als xiquets, el que acostume a veure són pares que no posen límits o que fins i tot, tot allò que facen els seus fills està ben fet. I així ho podria demostrar amb l'home de ma tia, que probablement siga el més cridaner del poble i que desautoritza la mare ara sí i ara també. Tinc un cosí que ha de ser com ell vol, quan ell vol i perquè ell vol. Encara fa gemecs de nen petit i ens trau un cap a tots.
Estimada Yuste, cal una inversió en escola de pares i la resta anirà rodat. De moment jo et reconec que fa anys que tinc eixe instint en on, i que em cau la baba cada vegada que veig xiquets. I me'ls aguante una, dos o huit hores sense suar. (Més ja no perquè els pares me'ls reclamen, una llàstima).
Espere que quan jo tinga els meus, si els tinc, que també necessite material genètic competent, als meus o a les meues te'ls mires diferent :)
Una abraçada,
Colometa
pD m'encantaria poder tornar a veure't, avisa si baixes per València o similars, que saps que sempre has estat un bon referent!
Estic d'acord. La culpa és dels pares i tot sovint dels avis que encara els crien pitjor.
ResponEliminaDesprés s'ha de córrer al psicòleg a fer una reeducació exprés, per veure si el posen a 'to' al nen, perquè els pares gran part ja no tenen,.. tenim solució.
Salut i aprofita ara de la teva tranquil·litat
Moltes gràcies a tots per les vostres aportacions!
ResponEliminaLa veritat és que s'ha de fer mirar la manera en que estem educant les noves generacions.
Moltes abraçades!
Doncs mira, amiga neuròtica, molt d'acord amb la prohibició de certs establiments de no deixar entrar bitxos cridaners i ploraners. Que els aguantin els seus pares. Quan en vulgui tenir i patir-los, ja en fabricaré. Quant al tema (delicat) de l'instint maternal, sempre hi he tingut els meus dubtes. Savis i savies d'arreu del món asseguren que, tot i els segles de civilització, els instints animals encaren actuen sobre nosaltres. Doncs molt bé, però és evident que les dones que no senten aquesta pulsió animal de parir cadellets, acaben tenint certa pressió social. Segurament ara menys que anys enrere, però encara hi és. Què és natural i què és producte del procés de socialització? Per exemple, que en una cita l'home sigui el que hagi de pagar el sopar i les copes, és una cosa de la naturalesa humana? La majoria de dones m'asseguren que sí.
ResponEliminaUn consell: a vegades és bo deixar-se portar per certs tipus d'instints, sobre tot els més baixos. De fet, em comença a aflorar l'instint paternal, em penso que adoptaré una nena (d'uns divuit anys)
Salut floreta. És ven bé que si no existissis t'haurien d'inventar....