Guarir-se

Ella és forta perquè no necessita ningú per llepar-li les ferides, si cal ja prendrà agulla i fil entre les seves urpes per cosir-les. Mai no ha necessitat que s'apiadin d'ella perquè prefereix disculpar-se que no pas demanar permís.

Sempre camina decidida entre els vianants amb una habilitat impossible, evitant els xocs o el contacte físic massa estret amb els desconeguts. No li agrada pas sentir-se arraconada, és com si li faltés l'aire.

Té un somriure enlluernador. Com que és el seu signe més visible tothom la creu dolça i innocent; ha trigat molts anys en fabricar aquesta perfecta màscara que amaga les seves veritables intencions. És astuta, mai ningú no la veu venir fins que finalment ha marcat fondo els seus incisius. Llavors s'escolta un xiscle, però ella ja havia avisat abans d'atacar.

Quan ningú no la mira es sent alliberada. Sense ulls escrutadors al voltant es despulla per dins i per fora, sense complexos, sense romanços. Només a ell li permet observar-la tal i com és. Per fi ha trobat algú tan incoherent com ella. 

Tots dos comprenen la ira sobtada perquè es reflecteixen com en un mirall que s'acaba trencant i que amb molta cura, després tornen a reparar. Saben que el desig i l'amor són decisius en un món encara més incoherent que tots dos junts. Recolzats l'un sobre l'altre observen imatges de torres de fum i estels caiguts contra el terra.

L'un és per l'altre el que l'aigua fa amb la sorra que s'ha quedat presa en la pell humida. Per sort es podran guarir l'un a l'altre les ferides de l'esquena.