Dobles cares

Sempre he dit que tinc millor relació amb els homes i és la veritat. En algun moment, en la nostra societat, algú va crear els "jocs psicològics femenins", que serveixen perquè les dones es treguin la pell entre elles convertint-ho tot en un hàbit de manipulacions, traïcions i dobles cares. No dic que els homes no ho facin però a les dones se'ns ensenya a jugar a això des de nenes.

A mi mai no m'ha agradat entrar en aquestes coses però sembla que quan més ho repudies més esdevens l'objectiu principal. Sempre he sigut més aviat discreta i reservada, amb el que no es pot jugar. Amb el temps he anat especialitzant-me en saber qui s'apropa a mi amb aquesta intenció.

Avui he tornat del poble, després de dos mesos sense anar. He après que amb els amics tot serà igual sense importar quant de temps hagi passat des de l'últim cop que et vas reunir. També he vist que els meus pares, sobretot la meva mare, posaran un somriure fins i tot en el moment en que torno a marxar 500 kilòmetres enllà. Però també m'he emportat una lliçó de les que fan mal.

Ja he dit que amb el pas dels anys he anat aprenent a identificar qui s'apropava amb la intenció de jugar amb mi. La meva errada ha estat donar una segona oportunitat a algú d'aquesta mena que ha aprofitat. Innocent de mi per creure que la maternitat podia fer quelcom positiu en algú. Doncs només eren aparences. Com sempre.

Si em permeteu un consell des de l'experiència, les persones són com són, no canvien, i si us van fotre un cop ho faran dos si tenen ocasió. I és molt dur que una educadora social hagi de dir això, però arriba un moment en que és tard, quan les vivències han arrelat tan fondo en nosaltres que un no pot deixar de ser el que és.

Una serp sempre tindrà verí. El millor és tapar tots els forats perquè no puguin obrir-se pas.

Bons i honests desitjos per vosaltres, neuròtics i neuròtiques.