És diumenge i escric en la terrassa de ma casa. El cel de Barcelona continua nuvolat com ahir i anit mateix vaig rebre un toc d'inspiració per poder escriure l'entrada d'avui abans de posar-me a treballar en el meu llibre.
.jpg)
Ahir, una de les meves companyes de pis va portar a casa una amiga. Érem al saló i no sé ben bé com va derivar la conversa en que estava començant a sortir amb un xicot. Em va alarmar que el primer que va dir d'ell fos: "Tia, em va venir a recollir amb un Mercedes...". Vaig pensar que li agradaven els cotxes de gamma alta. Però seguidament va continuar amb: "És molt fort, és que apareix al Google. Clar tia, és que és futbolista". Aquí ja vaig pensar que era una interessada per la manera en la que s'expressava i que tot açò hagués sigut el primer a ressaltar d'un home.
No contenta amb aquestes dades, va seguir: "És que poses el seu nom (va posar al mòbil el seu nom per veure vídeos, nom que no diré per respecte al pobre infeliç que ha conegut aquesta pessetera) i et surt tot. Encara que jugui a tercera divisió cobra quasi 2000€ i a banda en l'altre treball guanya altres 1500. A sobre ja ve de bon bressol també".
Amb els meus pares mai no s'ha parlat de diners, és a dir, no amb aquestes ànsies i ambició. No he sabut mai què cobraven, què van guanyar quan van vendre el negoci familiar ni què han costat les coses que han comprat a excepció de la meva educació perquè jo era la part implicada. El que vull dir, és que no m'han transmès el valor de les xifres, sinó el valor de voler ser independent i autònom per tu mateix. El màxim consell de ma mare per mi ha sigut: "Que MAI no t'haja de mantenir cap home".
Amb la meva educació m'escandalitzen les converses banals sobre diners i sé diferenciar qui farà l'esforç de guanyar-los i qui basarà la seva existència en perseguir-los.
Tinc una gran amiga que durant prou de temps va estar sortint amb un futbolista, i compte, més amunt de tercera divisió. Quan m'ho va contar em va dir que era atent, treballador, que es matava per fer-la feliç. Si jo no li hagués preguntat com l'havia conegut no m'hauria dit que jugava amb el seu germà, futbolista de professió. En tot el temps que van estar junts no va haver cap menció cap al que guanyava o el que tenia.
També dubto seriosament que ella li hagués preguntat mai sobre això.
Tingueu bon inici de setmana, neuròtics i neuròtiques.
Materialista i superficial, que trist! Aquesta noia més que un nòvio el que vol és un trofeu o una vida de luxes i èxit. Això evidentment no és amor, si el seu company és com ella no hi haurà problema. Si no és així, aquesta relació té els dies comptats. Trobo que tenim molta sort que ens hagin transmès els valors en comptes de les xifres. Una abraçada!
ResponEliminaNo tinc el plaer de conèixer-lo a ell :)
EliminaPerò igualment, una relació basada en els diners per molt materialistes que siguin els dos em sembla que no va enlloc igualment perquè sempre trobaran algú que tingui més que ells.
Altra abraçada per tu, dolça :)
Desgràciadament, d'eixes en conec unes quantes, i de prop, d'aquestes de poble.
ResponEliminaLily Pigues, en la vinya del Senyor hi ha d'haver de tot.
Espere que puguem parlar prompte, que no sé res de tu :)
Una forta abraçada,
Colometa
Amb el temps les actituds es magnifiquen, per això el món va com va.
EliminaJa saps com localitzar-me, Colometa.
Sóc a Barcelona però tinc temps lliure :)
Aquest tipus de fèmines han fet molt mal, però quasi sempre veig com elles mateixes en surten escaldades. Això és el típic amor de Visa, que sòl durar molt poc......apart que un mercedes quasi tothom el pot tenir. Aquesta noia li cal un nòvio amb tractor. :-)
ResponEliminaAmor a primera Visa :)
EliminaBon apunt el del xicot amb tractor! :)
EliminaSí, aquestes dones han fet molt de mal perquè per casos particulars s'ha acabat generalitzant a totes les dones, i ara totes som unes interessades.
No és just, gens just.
El extraterrestres estan al nostre planeta. Quan veig històries com la que has explicat se´m fa evident l`existència de mons paral·lels.Trist i lamentable.
ResponEliminaPerò finalment cada un obtindrà el que ha estat buscant... I no en sentit positiu, vaja.
EliminaAra entenc perquè les meves cites acaben fallant, les passo a buscar en un ford en comptes d'un mercedes...
ResponEliminaTranquil que per exemple, jo m'he trobat poquíssimes dones d'aquesta mena en tota la meva vida; de fet, si no fos així no m'hagués escandalitzat tant com per dedicar-li una entrada!
EliminaQuè tal, Pigues style
ResponEliminaBon consell aquest de no deixar que un manso et mantingui, ara bé, tampoc és qüestió que tu el mantinguis a ell. Faltaria plus. Jo sóc de l'opinió que una parella ha de tenir unes línias argumentals similars, quisir, uns nivells intel·lectuals, econòmics i professionals que puguin ser comparables, sinó s'acaba produïnt unes desigualtats insalvables en el si de la parella que fa que un dels membres (i quan dic membre em refereixo a la persona) estigui o cregui estar en un nivell superior. Per altra banda, els cotxes de gama alta i els estils de vida d'alta volada sempre resulten atractius. Rien va plus.
salutacions cordials
Des de l'estima que he creat cap a tu des que llig el teu blog, només m'agradaria demanar-te un favor personal: no renuncies als teus (nostres) dialectalismes. Per què ho fas? Per curiositat i amb benevolença -aquestes filòlogues maniàtiques... ho pots dir, no passa res-, no per cap intenció roïna, de veres.
ResponEliminaMeua és tan correcte com meva, però ens correspon la primera, la nostra! Fos per fóra, sortir per eixir, dubto per dubte...
El problema que tenim és que, moltes vegades, per desconeixença, canviem les paraules valencianes per si no són estàndard o correctes però aquestes sí que ho són. No hem de seguir l'estàndard central, per això tenim l'estàndard basat en les Normes de Castelló del 1932.
Crec que seria una llàstima que una xica tan bona escriptora i redactora de detalls i curiositats renunciara al seu dialecte per escriure en central. Quin greu. :(.
Dit això i sense voluntat, repetisc, ofenedora, només em queda dir que boníssim post. La pela, a estes terres del nord, és la pela. Així (aixina) ha sigut sempre i així(aixina) serà.
Una abraçada,
Anna.
Des de l'estima que he creat cap a tu des que llig el teu blog, només m'agradaria demanar-te un favor personal: no renuncies als teus (nostres) dialectalismes. Per què ho fas? Per curiositat i amb benevolença -aquestes filòlogues maniàtiques... ho pots dir, no passa res-, no per cap intenció roïna, de veres.
ResponEliminaMeua és tan correcte com meva, però ens correspon la primera, la nostra! Fos per fóra, sortir per eixir, dubto per dubte...
El problema que tenim és que, moltes vegades, per desconeixença, canviem les paraules valencianes per si no són estàndard o correctes però aquestes sí que ho són. No hem de seguir l'estàndard central, per això tenim l'estàndard basat en les Normes de Castelló del 1932.
Crec que seria una llàstima que una xica tan bona escriptora i redactora de detalls i curiositats renunciara al seu dialecte per escriure en central. Quin greu. :(.
Dit això i sense voluntat, repetisc, ofenedora, només em queda dir que boníssim post. La pela, a estes terres del nord, és la pela. Així (aixina) ha sigut sempre i així(aixina) serà.
Una abraçada,
Anna.