Desconnexió neuronal

Després de tants anys perdent temps en intentar comprendre el comportament de moltes persones m'he donat per vençuda. Al principi encara m'emprenyava per certes actituds que m'afectaven directament. Intentava trobar el motiu a tot, quan dic tot és tot. Psicològicament era una fatiga constant.

Ara he assumit que l'educació ho és tot, i que tot i estar al mig del segle XXI seguim repetint les mateixes errades des de fa dècades: estem creant monstres que no saben gestionar les seves emocions. I els nens i nenes es fan grans i amb el pas dels anys és encara més insuportable.

El temps avança, la societat no tant: tot i haver crescut, nombroses persones tenen la capacitat d'enraonar d'un tap de suro. No intenteu mantenir una conversa adulta amb aquests, no han evolucionat pas i l'única cosa que us aportaran és la plena consciència de que la humanitat és un cas perdut.

Millor dediquem la nostra vida a les persones valuoses. A la resta? Indiferència i somriures, cada cop us serà més fàcil i no necessitareu taps a les orelles. 

Fins aviat, preciosos...

Créixer

Aquesta cosa tan petita sóc jo fa uns 27 anys aproximadament. Quina nostàlgia per aquells temps, oi? No necessitàvem gran cosa.

Després de les vacances m'he posat a reflexionar sobre la vida, sobretot quan vaig tornar del poble on em vaig criar i on fa més de 10 anys que ja no hi visc. Jo, que des dels 18 he viscut en ciutats cada cop més grans, buscant la meva identitat, buscant el desenvolupar-me i créixer com a persona, cada cop que hi torno al poble em sento estrangera.

Els meus companys de la primària, de l'institut, o bé s'han comprat una casa, s'han casat i fins i tot alguns, tenen fills. No ho critico sinó que ja m'és impossible de comprendre. Per sobre de tot he prioritzat el treball i les oportunitats, cosa que un poblet de poc més de 12.000 habitants no m'hauria donat mai.

És estrany tornar-hi de tant en tant i veure que la majoria de les noies de la teva edat s'han casat, totes ensenyen orgulloses els seus vestits blancs al Facebook (totes semblen fotocòpies les unes de les altres, només s'hi ven el mateix vestit ara?). Amb els amics més pròxims sempre parlem d'aquesta pressa en créixer com s'hi tothom s'hagués tornat boig!

Però i si els bojos som nosaltres? Encara vivim en pisos de lloguer, sense possibilitat de pensar en res més que en treballar per poder viure modestament i fer algun viatge de tant en tant. Clar, les coses no valen el mateix a un poblet que a les ciutats.

Boja o no, el que sí sé és que no em ve de gust encara ni formar famílies ni lligar-me de per vida a una hipoteca, encara queden alguns anys per accelerar per la carretera.

Bon inici de la tardor, neuròtics.